Ángela Sierra González: “Els processos neoconstituents a l’Amèrica Llatina han provocat una redefinició dels drets humans”
L’assagista i exdiputada per Izquierda Unida, a l’Espai Contrabandos de Barcelona / MAR CARRERA
Doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona, Ángela Sierra González va ser fins al 2012 degana i professora titular a la Universitat de la Laguna (Santa Cruz de Tenerife), on resideix. Va ser eurodiputada per Izquierda Unida entre el 1994 i el 1999, Sierra és l’editora de ‘
Discursos políticos, identidades y nuevos paradigmas de gobernanza en América latina‘ (
Laertes, 2015). El llibre inclou tretze articles, escrits per diversos autors, que reflexionen sobre els canvis produïts a partir dels moviments neoconstituents llatinoamericans, sobre els impactes que han tingut en el pluralisme cultural i jurídic d’aquestes societats i, alhora, en els drets de les dones. El dia de les eleccions catalanes, el 27 de setembre, va viatjar a Barcelona per seguir els resultats.
Traça alguna vinculació entre el procés sobiranista català i els moviments neoconstituents a l’Amèrica Llatina?
Els processos neoconstituents a l’Amèrica Llatina es produeixen arran d’un imperialisme molt present, capaç de desposseir de la sobirania a totes aquestes nacions. Els intrusismes successius portats a terme pels Estats Units són fruit d’un imperialisme evident i descarnat. A Catalunya no es pot parlar del mateix tipus d’imperialisme. Si considerem la forma en què Castella s’havia relacionat amb els altres territoris podem parlar de cert imperialisme, però sobretot cap al Sud, cap a l’Andalusia d’abans, que sí que seria comparable amb algun país llatinoamericà. Catalunya no viu l’experiència imperialista que ha vingut Amèrica Llatina. Intentar comparar-ho porta a errors a l’hora d’analitzar el problema sobiranista. A Catalunya, a més de la reivindicació lingüística i cultural, s’ha produït una reclamació de la sobirania popular, però no solament la sobirania sobre el territori, sinó sobre qüestions molt bàsiques. Els vots de la CUP no són casuals, s’ha produït certa lluita de classes emmascarada. A més, Junts pel Sí no poden aparèixer com a subjecte d’esquerres i el PSC tampoc: els socialistes han renunciat a aquest paper fa molt de temps.
Però veu algun element paral·lel entre els dos processos?
Sí, s’assemblen en el triomf del populisme. El populisme a l’Amèrica Llatina seria un camió que es posés en marxa i algú de dins digués: “Suban, todos estamos por lo mismo, vamos a reconquistar el poder popular, suban”. Però a mesura que avança el camí, hi ha gent que va baixant. Ha passat amb la gent més d’esquerres, però també de dretes, que no volien que es nacionalitzessin segons quines infraestructures. Ha passat amb Hugo Chávez, amb Rafael Correa, no ha passat en el cas del peronisme…
El sociòleg Boaventura de Sousa Santos diu que a l’Amèrica Llatina s’han donat tres cicles de reformes constituents: reconeixement del dret a la diversitat cultural i de la nació multicultural, reconeixement dels nous drets indígenes i del pluralisme jurídic intern i reconeixement de l’Estat pluricultural i de l’Estat plurinacional. Hi està d’acord?
Sí, aquestes tres transformacions han estat molt importants, han estat tres revolucions. De fet, en la situació de partida, els republicanismes que s’han anomenat de tradició atlàntica són patricis, molt elitistes, fins i tot més opressius que el mateix colonialisme. Per això és tan important el reconeixement de ‘las viejas sabidurías’. Ara mateix, estan apareixent universitats indígenes que tenen dins dels seus currículums escolars l’ensenyament de les velles tradicions dels xamans, per exemple a Guatemala, en una part de Mèxic, i a l’Equador. Podràs posar-hi les objeccions que vulguis, però el fet mateix que se les anomeni savieses és una revolució.
Què han implicat els canvis en les constitucions llatinoamericanes?
Des de 1990, els països llatinoamericans han estat canviant constitucions. El moviment neoconstitucional ha portat la introducció del pluralisme en la cultura, en els territoris i en les minories, ha provocat una redefinició dels drets humans i també de què s’entén per convivència. Una cosa que neguen és que els documents resultants siguin d’inspiració europea: pots parlar de socialisme popular, del ‘buen vivir’… però no se t’ocorri dir que són socialdemòcrates! Els hi molesta molt, perquè és com si estiguessis rebaixant la condició de novetat del neoconstitucionalisme.
La introducció del pluralisme cultural implica el que s’anomena pluralisme jurídic. Què provoca?
La introducció del pluralisme jurídic introdueix moltes tensions. Cadascú ha d’aplicar el seu dret i el problema és, on queda el dret nacional? El dret nacional de l’Equador, de Veneçuela i de Bolívia és un dret inspirat pels drets humans, però això no apareix en les tradicions indígenes en cap d’aquests tres països. A l’Equador, el president Correa té tensions amb els indígenes per l’explotació del petroli. Ell diu: vostès tenen el dret sobre el sòl, però la nació el té sobre el subsòl.
En quins països s’aplica avui el pluralisme jurídic?
A l’Equador, Bolívia, Colòmbia, Mèxic, Veneçuela… A Guatemala hi havia certa reticència però ja s’ha començat a aplicar.
En els països esmentats, el pluralisme jurídic genera tensions en alguns àmbits?
Els grans conflictes giren sobre el paper de les dones i els infants. Per exemple, a Bolívia o a Colòmbia, les violacions no són concebudes com a delicte perquè els indígenes no tenen dret penal… En aquests casos, s’imposa una sanció que el violador pot pagar als pares de la noia violada. Als pares, però a la nena no, i ja està. Que el dret indígena llatinoamericà no consideri les violacions com a delicte és molt greu.
Aquests fets no són massa coneguts des d’aquí…
Recordo un cas, una violació amb embaràs d’una noia de 12 anys. El cas va ser portat per una jutge en un congrés; dirigents indígenes també havien estat convidats a parlar. No solament l’església catòlica estava en contra de l’avortament: ells també ho estaven. Quan la jutge va reclamar el càstig, l’aplicació del dret penal, els dirigents es van aixecar en nom de la natura i el jutge de la tradició va dir: “Ser mare als 12 anys es correspon a l’estatus de la dona en la natura”. Si la natura ho permetia, no existia cap llei natural que pogués contrariar-la. Es treu a la llei tota possibilitat de pacte, ja que és la natura la que ens mana… i aquest és el gran problema de tots els països que han establert el pluralisme jurídic. De Sousa Santos no ho tracta això.
Al llibre, María Luisa Femenías aborda el paper de les dones en els moviments transformadors llatinoamericans.
Han tingut un paper fonamental a l’Argentina, que és el lloc citat per l’autora, i a tota l’Amèrica Llatina. Fins i tot a Mèxic, hi ha un grup molt significatiu de dones indígenes en lluita contra la tradició. Les dones han representat la lluita de classes i també la resistència contra la dictadura de les Madres de Plaza de Mayo. Han participat d’una història de resistència, de desafiament, de confrontació a l’autoritat protagonitzada només per dones. I quan elles van aconseguir un marge de reconeixement, es van incorporar altres col·lectius.
Com es forma la identitat llatinoamericana? Existeix una identitat compartida?
La identitat nacional és una comunitat imaginada, com diu Benedict Anderson. Els processos d’emancipació contra la colonització es basaven en la suposició que no hi havia cap similitud entre els indígenes. Per tant, aquesta no és la identitat que ha servit per construir una nació. Alhora, tampoc no podien construir un tipus d’identitat a partir de les diferències entre les llengües, perquè aquestes van ser perseguides, excepte l’aimara. La majoria dels idiomes han desaparegut i aquesta culpa l’haurien d’assumir els criolls.
Aleshores, quin element és unificador?
Encara que a alguns els costi de reconèixer-ho, la identitat llatinoamericana s’ha basat en l’hispanisme. En països com ara l’Equador es parla de la comunitat biològica, però això té un greu perill: tornem a la naturalesa… i la comunitat biològica pot comportar racisme. Això no passa ni a Mèxic ni a l’Argentina, ni tampoc es dóna en l’àmbit acadèmic. Parlar de comunitat biològica dóna una aparença de sacralitat, un accent diferent que distancia de cert europeisme i eurocentrisme. Sembla que concedeix una originalitat, però té els seus perills.
Tenint en compte l’existència de la Unió Europea, i la crisi que està vivint, com veu les relacions entre els estats llatinoamericans?
En realitat, l’Amèrica Llatina seria la que tindria les millors condicions per arribar a una unió política. Parlen el mateix idioma, quasi tots tenen la mateixa religió, a vegades les fronteres són només una soga… La continuïtat geogràfica, la llengua, la cultura, fins i tot l’experiència del colonialisme, afavoririen la construcció d’una unitat nacional possible… És el somni del panamericanisme, però hi ha herències històriques tremendes.
El nacionalisme llatinoamericà és només un artefacte?
Un dels grans impulsors de la unitat panamericana, Simón Bolívar, va escriure una carta sobre el futur de les nacions llatinoamericanes. El text commou perquè és el reconeixement d’un fracàs. Diu: “Hem construït repúbliques sobre l’aire”. Cal dir que construir el somni de la identitat també ha estat trencat per l’imperialisme. Les primeres guerres entre països llatinoamericans van ser conduïdes pels Estats Units i la Gran Bretanya. La darrera guerra va ser la de Panamà. Panamà és una part de Colòmbia i la van arrabassar perquè els Estats Units poguessin tenir una petita nació. Paraguai i Uruguai van ser arrencades per les tropes angleses a l’Argentina. Totes aquestes guerres han deixat ferides considerables.
En ple segle XXI, el panamericanisme encara té força?
El que està clar és que l’UNASUR (en català, Unió de Nacions Sud-americanes) és una victòria en aquest sentit. La capacitat per resoldre els conflictes que ha demostrat UNASUR, i no l’Organització dels Estats Americans (OEA), demostra que la consciència de la unitat avança. Ara bé, hi ha moltes maneres de curtcircuitar-la.
