Crisi
de model
Xavier Ferré Trill
(El Vallenc, divendres, 1 d’abril del 2016)
L’increment de publicacions que analitzen la crisi de fons que ens somou és gairebé exponencial d’ençà de començaments del nou segle. La insistència a canviar d’organització productiva arran de les anomenades noves tecnologies, la substitució de l’economia productiva a mans de l’especulació financera i la generació d’una elit social que controla els fluxos econòmics i informatius són signes que denoten el nou escenari polític present.
En aquest context, els científics Solé i Sardà expliquen de manera molt didàctica i clara una dimensió bàsica que intervé decisivament en l’actual panorama crític: el límit d’explotació de les energies no renovables, entre les quals cal situar el petroli, i la seva relació amb l’encariment de les activitats econòmiques.
El fet que aquesta matèria primera sigui exhaurible fa que la dinàmica econòmica desigual mundial (centres i perifèries) es qüestioni de manera constant. I aquest qüestionament (com observen els dos autors) és a la base de la necessitat de canvi de mentalitat i d’actituds socials a l’entorn d’un altre model econòmic basat en concepcions cooperatives i energètiques alternatives.
La gran quantitat de dades que l’assaig aporta (demografia, increment màxim-davallada de la producció del petroli basat en el potencial energètic extractiu per bidó, percentatge comparatiu de consum d’energies convencionals i renovables) fa que l’argumentació del text plantegi el qüestionament del productivisme com a cultura econòmica.
Segons Solé i Sardà, una via productiva alternativa hauria de plantejar: un model urbà basat en el menor consum de combustible fòssil, una organització ecològica i distributiva pel que fa a l’accés als recursos (que es fonamenta en una democràcia entre econòmica i comunitària) i una nova cultura global educadora basada en el decreixement. Tot plegat comporta una estratègia que qüestiona els criteris econòmics i polítics vigents. No hi haurà opció al productivisme, si no superem una mera anàlisi de rendiment i no som conscients de la crisi d’explotació dels béns naturals.
L’argumentació de fons de la reflexió que ens ocupa (basada en el dèficit de recursos energètics) és que el creixement, tal com és concebut, , és a dir, suposadament infinit i basat en l’increment estructiu de plusvàlues de capital, porta al col·lapse de la societat. Una opció a mitjà termini hauria de contemplar el fet de delimitar la producció que, per mitjà de la via de la disminució extractiva, dugui a assolir l’equilibri entre persona i ecosistema (entorn natural), que és d’on procedim, i al qual no podem renunciar, si és que no volem “prescindir” de nosaltres mateixos. Altrament, continuarem defensant un creixement que creiem sostenible: el que adequa les necessitats als recursos existents però que en realitat es basa en un model econòmic fonamentat en la creença que podem explotar el sòl fins a l’infinit. I no podem.
