NOVETAT:

ELS SOMNIS A LA CASA DE LA BRUIXA 

de H. P. Lovecraft 

Edició i traducció d’Emili Olcina

Il·lustració de la coberta: Kim

En el marc gòtic d’una casa ruïnosa minada per recintes secrets i d’una ciutat decrèpita que al cap de segles manté vius els espants de la caça de bruixes a Massachusetts de 1692, un jove nerviós se submergeix en el seu món oníric i visita escenaris alhora terrorífics i enlluernadors. A cavall entre el somni i la realitat, enmig d’aparicions atiades per l’entorn sinistre, sorgeixen figures tan esgarrifosament memorables com Brown Jenkin, la riallera rata antropomorfa.

Un peculiar poder de fascinació explica que Els somnis a la casa de la bruixa hagi estat repetidament adaptada al cine i al teatre i inspirat diverses versions musicals, inclosa una important òpera rock.

Howard Phillips Lovecraft va néixer un 20 d’agost a Providence, la capital de l’estat de Rhode Island, el 1890 i hi va morir un 15 de març de 1937. Va fer escapades (al Quebec, a Florida i Louisiana, a Ohio) i va viure dos anys a Nova York (1924-1926) en el curs de l’efímera, i per a ell traumàtica, convivència conjugal amb Sonia Greene, però el grau d’adherència a la ciutat natal justifica que a la seva làpida figuri la inscripció: «Jo sóc Providence». Si bé, a vegades, els horrors lovecraftians es manifesten en uns esgarrifosos paisatges de fantasia, són els escenaris familiars de la ciutat de Providence o de les profunditats boscoses de Nova Anglaterra els espais que solen emmirallar els abismes còsmics en els quals Lovecraft cerca obsessivament «la perfecció de l’horror».

Tot i que en vida no va ser admirat sinó per una minoria (formada, això sí, per escriptors i entesos d’alt nivell), Lovecraft ha assolit avui el reconeixement (popular, crític i acadèmic) com un dels grans autors de la literatura del segle XX, i és el mestre insuperat de les generacions posteriors d’escriptors que han cultivat la fantasmagoria, el terror i la ciència-ficció.

Novetat editorial: «Planilàndia. Una novel·la de moltes dimensions», d'Edwin A. Abbott

PLANILÀNDIA

Una novel•la de moltes dimensions

—Edwin A. Abbott—

Benvinguts a Planilàndia, el país de les dues dimensions. Benvinguts a les seves tradicions, a les seves lleis, a la seva religió i a la seva història, totes elles producte de la més estricta tradició angular que regeix les vides de cadascun dels seus habitants; des de la del més miserable dels triangles irregulars fins a la del més savi dels Cercles. Això sí: no poseu mai en dubte cap de les seves Veritats Matemàtiques, no goseu qüestionar la dimensionalitat de les coses, no us atreviu a somiar dimensions possibles. El pes de la llei pot caure sobre vostre de manera implacable…

Planilàndia és una de les paràboles socials més enginyoses que s’han escrit. La condició bidimensional del món de Planilàndia funciona com una eficaç sàtira de l’estretor de mires d’una societat regida per una elit satisfeta de si mateixa, el prestigi de la qual es fonamenta en la desigualtat més institucionalitzada.

Després de més de cent anys de la seva publicació, Planilàndia és un imprescindible relat de desbordant enginy matemàtic alhora que una inquietant i aguda sàtira social.

Edwin A. Abbott (1838-1926). Mossèn i pedagog, Abbott va educar-se en la London School i en el St John’s College de la Universitat de Cambridge, on va rebre les més altes qualificacions en literatura clàssica, matemàtiques i teologia, i va ser-ne nomenat fellow (terme amb què a Oxford i Cambridge es coneixen els professors i alumnes de postgrau que participen del govern de la Universitat).

Com bé diu Roberto Calasso, «Aquest mecanisme de mons concèntrics, incompatibles i incomunicats, posa en dubte els nostres propis punts de referència. [...] No falta qui ha vist en la Planilàndia d’Abbott una sorprenent anticipació de la teoria einsteniana, i de fet el llibre ha esdevingut una feliç lectura per a matemàtics i científics. Però Planilàndia (1884) és un univers fantàstic, minúscul i perfecte i, com a tal, resulta abans de res un exercici inesgotable d’imaginació.»

Recuperem un dels nostres clàssics de la col·lecció L'Arcà Les aventures de Sherlock Holmes I, de Sir Arthur Conan Doyle

LES AVENTURES DE SHERLOCK HOLMES I

—Sir Arthur Conan Doyle—

Fa algun temps que el doctor Watson és casat i que ha reprès la pràctica de la medicina civil. Aquests fets l’han allunyat durant un temps del seu mestre inseparable en l’art d’esbrinar misteris que la policia ha deixat de banda, bé sigui perquè els considera irresolubles, bé sigui perquè pensen que són foteses. Però qualsevol lector sospitarà que no n’hi ha pas, de foteses o casos irresolubles per a l’ull clínic de Sherlock Holmes. Qualsevol esdeveniment misteriós, qualsevol detall suggestiu, dóna ales al detectiu privat més important de la història de la literatura, que posarà a prova els seus extraordinaris dots d’observació per resoldre casos tan difícils i inquietants com els que se’ns presenten en els sis relats que conformen el primer volum de Les aventures de Sherlock Holmes.

Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930), escocès de naixement, es va doctorar en Medicina a la Universitat d’Edimburg, i va aconseguir el títol nobiliari, no a conseqüència de la seva activitat literària, sinó amb motiu de la seva actuació a la guerra d’Afganistan, en la qual —igual que el famós doctor Watson de les seves obres de ficció— va ser ferit en una cama. Precisament la poca sort en l’exercici de la medicina l’induí a dedicar-se a la literatura. Començà la seva carrera publicant històries de misteri en diverses revistes i magazines, i el 1887 va obtenir la fama amb la seva primera novel•la Estudi en escarlata (L’Arcà, 5). L’èxit de Conan Doyle va refermar-se, augmentar i estendre’s arreu amb altres obres protagonitzades sempre per Sherlock Holmes i el seu biògraf inseparable, l’esmentat doctor Watson: El gos dels Baskerville (L’Arcà, 15), El signe dels quatre (L’Arcà, 21) o La vall de la por (L’Arcà, 28), entre molts altres títols de Conan Doyle que Laertes ha anat publicant en la col•lecció de narrativa fantàstica i de terror L’Arcà.

L'eixugaculs i altres subtilitats, un article d'Anna Punsoda parlant de Gargantua i Pantagruel

Anna Punsoda parla de Gargantua i Pantagruel al diari Ara!

L'eixugaculs i altres subtilitats

Que l'intel·lecte ens eleva i el cos ens lliga a l'animalitat és un mesura higiènica que ja no funciona. Però quan Rabelais va escriure Gargantua i Pantagruel era de gran utilitat. El cos com a temptació i alhora bidó de funcions innobles. I entre aquestes paradoxes va aparèixer l'escriptor francès, que per demostrar el talent del seu personatge va convertir-lo en l'inventor de l'eixugaculs. No d'un teorema matemàtic ni d'una via mística d'accés a Déu. Gargantua, als cinc anys, va descobrir que la manera més senyorial d'eixugar-se el cul era retenint un ocell entre les cames. I va deduir que no era el nèctar, sinó l'efecte del plomall a l'anus, el que satisfeia els déus. Meravellat per la troballa, el seu pare volia instituir-lo doctor en gaia ciència. La cara dels acadèmics en llegir aquest passatge l'any 1534 devia ser un poema adolescent, ridícul de tan encès. Però Gargantua i Pantagruel , editat ara en català per Laertes, no és un recull d'estirabots. Per aconseguir la fusió total del grotesc i el sublim, d'erudició i folklore, cal un talent extraordinari. Cal una idea d'home integral, molt rara al seu temps. I cal, per ridiculitzar certs autors amb tanta gràcia, haver detectat els principis fràgils que en sostenen l'argumentari.

Com Gargantua es pixa sobre els sorbonesos, Rabelais es pixa en els límits mentals que imposen la superstició religiosa i el catecisme escolàstic. Gargantua i Pantagruel són dos gegants, però a diferència dels obesos actuals -flonjos per deixadesa d'ànim- són el símbol de l'home que s'ha superat a si mateix. Creixem de manera sorprenent quan explotem els nostres talents i ens convertim en el propi centre de referència. Rabelais, mestre d'estils i del llenguatge, és tractat d'amoral. Però els seus personatges funden l'abadia de Thélème, una comunitat ideal regida per un únic lema: "Fes el que vulguis". Rabelais insinua que només les prohibicions ens apropen al vici. Però que, amb llibertat i una instrucció humanista, tots tendim a la virtut. Parla seriosament? Qui sap. La veu dels ironistes s'escapa per fer parlar la pròpia. Avui ens rabegem llegint sobre l'Holocaust, desgràcies variades i orgies barbàriques, però l'eixugaculs de Rabelais continua escandalitzant. Som éssers espirituals que es maten, pateixen i follen com mai però que de cul, curiosament, encara no en gasten.

Cthulhu... Cthulhu... Cthulhu...

Laertes editorial té l'honor de presentar un nou títol de la mítica col·lecció l'Arcà: La crida de Cthulhu, un recull dels millors i més representatius relats de Howard Phillip Lovecraft. El llibre compta amb un interessantíssim pròleg del seu traductor, Emili Olcina.

LA CRIDA DE CTHULHU

i altres narracions

H.P. Lovecraft

—Pròleg I traducció d’Emili Olcina—

[Il·lustració de Miquel Zueras]

Aquest recull, concebut com unes succintes “obres escollides”, permet un coneixement global de l’obra del millor Lovecraft. “La crida de Cthulhu” és una obra mestra de la narrativa en llengua anglesa, i la resta dels relats que integren el volum combinen a la perfecció la qualitat literària i la riquesa imaginativa de l’autor més important en l’àmbit del que ell anomenava “l’horror sobrenatural”.

La selecció, que abasta la maduresa literària de Lovecraft, cobreix tots els motius centrals de la seva narrativa: la involució humana cap a la bestialitat, la presència amagada, en el món quotidià, de cultes i d’éssers impensables, les fantasies sepulcrals entorn de supervivències abominables, les civilitzacions prehumanes, els horrors extraterrestres, i les originals revisitacions lovecraftianes dels temes tradicionals de la fantasmagoria o el vampirisme.

En el pròleg, el preparador de l’edició Emili Olcina posa de relleu la visió suplicial de la sexualitat que vertebra l’horror lovecraftià.

Howard Phillips Lovecraft va nèixer a Providence, la capital de l’estat de Rhode Island, el 1890 i hi va morir, el 1937. Tot i que va fer alguns viatges (a Quebec, a Florida i Louisiana, a Ohio) i va viure dos anys (traumàtics) a Nova York (1924-1926) en el curs de l’efímera convivència matrimonial amb Sonia Greene, va donar motiu perquè a la seva làpida figuri la inscripció: “Jo sóc Providence”. Si bé, de vegades, els horrors lovecraftians es manifesten en uns esgarrifosos paisatges de fantasia, són els escenaris familiars de la ciutat de Providence, o de les profunditats boscoses de Nova Anglaterra, els espais que solen emmirallar els abismes còsmics en els quals Lovecraft cerca obsessivament “la perfecció de l’horror”.

Tot i que en vida no va ser admirat sinó per una minoria (formada, això sí, per escriptors i entesos d’alt nivell), Lovecraft ha assolit avui el reconeixement (popular, crític i acadèmic) com un dels grans autors de la literatura del segle XX, i és el mestre insuperat de les generacions posteriors d’escriptors que han cultivat la fantasmagoria, el terror i la ciència-ficció.

Els relats que conformen el volum són: La pintura de la casa / La ciutat sense nom / La música d'Erich Zahn / Les rates a les parets / Dins la cripta / L'estrany / Ell / El color que venia de l'espai / La crida de Cthulhu / L'habitant de les tenebres.

Laertes publica el primer recull de relats de Saki en català!

Hi ha un animal salvatge en els seus boscos.

Saki, La finestra oberta i altres contes fantàstics d'humor negre

A Laertes estem d'enhorabona. Després d'uns quants anys, la mítica col·lecció de narrativa fantàstica L'Arcà rep amb els braços oberts un nou títol: La finestra oberta i altres contes fantàstics d'humor negre, del gran, grandíssim mestre Hector Hugh Munro, més conegut com a Saki.

L'antologia, el recull de relats, l'ha fet Emili Olcina, que els bons lectors de Laertes coneixeran per una altra antologia, El llit sota la tomba, o assaigs com Les milicies catalanes al front d'Aragó. Qui coneix a l'Olcina sabrà que és un dels màxims especialistes en literatura fantàstica i de terror que tenim en aquest país. Seu és el pròleg i seva la traducció d'aquest La finestra oberta.

Fins el dia d'avui, en català només podíem llegir una novel·la de Saki, però el Saki que ha passat a la història de la literatura és un altre: el dels contes curts. Per primer cop en català, podem enlluernar-nos amb la literatura d'un dels més grans mestres de l'humor i la ironia del segle XX, a preu d'economia de guerra, de crisis: 12 euros.

La finestra oberta
i altres contes fantàstics d'humor negre

Saki és, diu Graham Greene, "el més gran humorista anglès del segle XX". Borges i Chesterton, entre molts altres, en són admiradors i deixebles i, amb el pas del temps, el reconeixement de la seva figura el converteix en un autor immortal, de referència.

Saki, amb una infància turmentada per la rígida pedagogia victoriana, carrega les tintes i satiritza amb mordacitat aquella "bona societat" farcida d'estupidesa, recoberta de pomposa respectabilitat. Però la grandesa humorística i literària de Saki té que veure, principalment, amb la capacitat de revelar, sota la placidesa autocontemplativa de la vida urbana, la força invasora d'una Naturalesa dotada, als seus ulls, de l'omnipotència de la divinitat. "Sortim al jardí per la porta vidriera," diu Tom Sharpe de l'obra de Saki, "i ja som en el regne del déu Pan".

La comicitat i la fantasmagoria de Saki tenen el mateix origen: la visió d'un món social tan inestable que és trasbalsat fàcilment per contactes amb les forces suprahumanes de la Naturalesa, i que hi té lloc, tot sovint, una permutació de papers entre els animals i els éssers humans.

La narrativa fantàstica en català, a l'Hora del Lector

L'abundància i la qualitat de la narrativa fantàstica catalana són similars al que és usual a les grans literatures; però ha estat molt negligida per la història i la crítica amb l'excepció d'uns pocs noms (com ara Joan Perucho o, més enrera en el temps, Joan Santamaria). Els altres autors catalans d'alt nivell que han incidit en el gènere, sovint reiteradament, són, però, prou nombrosos perquè aquesta antologia s'hagi de considerar com una primera mostra orientada a donar a conèixer l'existència d'un cos voluminós i sòlid de narrativa fantàstica escrita en català. Els autors inclosos són, per ordre cronològic: Marti Genís i Aguilar, Raimon Casellas, Joaquin Ruyra, Diego Ruiz, Joan Santamaria, Ernest Martinez Ferrando, Joan Duch, C. A. Jordana, J. V. Foix, Agustí Esclasans, Ferran Canyameres, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho i Jordi Sarsanedas.

Emili Olcina, l'autor de la selecció i del pròleg, és novel·lista, assagista i guionista. Tot i que la seva obra és diversa, el fantàstic hi és apreciablement present: l'ha emprat a vegades en la seva narrativa (en particular a La catedral buida), I'ha tractat assagísticament (La vena fantàstica d'Edgar Allan Poe), i ha prologat obres fantàstiques, entre d'altres, de W. Wilkie Collins, F. Marion Crawford, John M. Falkner, Henry James i D. H. Lawrence. Ha escrit també sobre la història intel.lectual catalana (assajos sobre Ferran Sors i la gestació del romanticisme) i sobre la narrativa catalana (Les tres mars de "Solitud").

Benvolgut blog de Laertes editorial,

ahir un dels teus llibres, un dels més estimats, Antologia de narrativa fantàstica catalana, va sortir per la tele, a l'Hora del Lector. La Marina Espasa en va parlar molt bé. Aquest humil blog vol transmetre el seu sincer agraïment a la Marina i als membres d'aquest programa de llibres i de lectors.

L'Arcà a la catosfera

Ens omple d'orgull i alegria que el blog LlunÀtic hagi dedicat un parell de post [1 i 2] a parlar de la nostra col·lecció L'Arcà amb tant bones paraules. Tan és així que des d'aquí li volem agraïr les seves paraules i ens permetem transcriure part de les seves reflexions aquí.

El mite del vampir s'ha anat perpetuant al llarg dels segles en la literatura universal. És el representant i la metàfora adequada per als terrors més atàvics, els que relacionen la voluntat humana amb les addiccions (el sexe en l'època victoriana, les drogues en l'actualitat). I el vampir, estigmatitzat per això però també amb una càrrega de sensualitat feréstega, amb aquella atracció que ens provoca l'ocult, segueix esmolant els ullals.

[...]

Laertes, a través de la seva col·lecció "L'Arcà", doncs, segueix aprofundint en l'acolorit univers de la literatura fantàstica. Que jo sàpiga, juntament amb "La cua de palla" d'Edicions 62, és l'única proposta de col·lecció dedicada a un gènere concret en català que, després de molts anys, segueix en actiu. Tot un èxit que espero no tingui unes raons tan esotèriques per perviure com els nosferatu del recull.

Llegiu-ne més aquí

I aprofitant la benentesa, us volem recomanar el proper L'Hora del Lector; un esperit de Tots Sants ens ha dit que algun títol de L'Arcà i l'esperit de Ruyra apareixeran en el programa...