Reseña en PUNT AVUI

CULTURA

15 maig 2016 2.00 h

PASSEJADES / VIATGES

 

MARTA MONEDERO

Petits retalls de realitats

Dos llibres de llocs, segurament més que de viatges. Dos llibres lleugers, descriptius, divertits i originals, signats per dues autores que afinen força quan expliquen la realitat que les envolta. Tant Caminar Barcelona, de Patrícia Gabancho, com Geografías íntimas, d'Ana Briongos, són fruit de la curiositat de dues autores de llarga trajectòria amb una mirada pròpia sobre els detalls. Dues autores que enquadren i retallen el món des d'una òptica generosa, allunyada dels prejudicis. Dues autores que no acostumen a anar pels camins marcats perquè entenen que observar amb atenció i conèixer noves rutes és una de les millors activitats a les quals dedicar-hi temps. Tant li fa si són passejades per la ciutat on vivim, com les que fa Gabancho, o una selecció de textos recollits en els 47 anys com a viatgera en el cas de Briongos. L'esperit i l'interès coincideixen. Ambdues conviden a trepitjar llocs en dos llibres de redescobriments que fan de bon llegir.

Caminar Barcelona gira entorn de l'ofici de Gabancho per tornar a l'essència d'un fet tant bàsic com fer 21 passejades per Barcelona i mirar-les de forma diferent. Amb habilitat, ens revela detalls i històries sobre una de les ciutats de quès'han escrit més guies al món. Barcelona està de moda. Potser massa i tot. Però quan sembla que no podem treure-li més suc, arriba Gabancho i ens n'ensenya un angle renovat, ens en descobreix nous racons i se'ns ofereix d'acompanyant. L'escriptora convida a agafar el seu llibre per passejar de forma assequible, les rutes van d'una parada de metro a una altra, sense treure el fetge per la boca i sense quedar-se en el centre conegut.

Caminar Barcelona és, doncs, un llibre de referència que ens ajuda a entendre com s'ha construït i com batega la ciutat: l'urbanisme, la vegetació, l'arquitectura, la memòria i la història. No busca els monuments més coneguts sinó que cerca l'insòlit en una guia fidel al recorregut, que també aporta mapes útils i entenedors, i recomanacions per no morir en l'intent d'arribar al final de cada passejada. Runners de la ciutat, ja podeu canviar d'esport i desempallegar-vos de la roba llampant!

Si Gabancho traça pinzellades pròpies sobre Barcelona, Briongos dibuixa un personal mapamundi a Geografías íntimas, un divertiment de maduresa, amb un format que recorda Contact, de la gal·lesa Jan Morris, i que consta de trenta-cinc relats curts sobre espais tan distants com Calcuta, Isfahan, Casablanca, Venècia, Santa Fe o la Vila Olímpica, on viu. Aquests retalls de viatges que componen les geografies privades de Briongos conserven el to humà, càlid, lluminós i gairebé domèstic que sovint amara la seva bibliografia (Un invierno en Kandahar o Negro sobre negro...) Uns retalls de memòries que, sense desmerèixer les descripcions, agafen especial volada quan narren sensacions, sabors, estats d'ànims i els personatges. I és que Briongos és tota una mestra a l'hora de fer coneixences úniques!

Geografías íntimas es llegeix d'una tirada. Potser sembla un llibre fàcil però se n'ha de saber, d'escriure i de la vida, per destil·lar la visió singular de veure el món que domina aquest atles intransferible que afegeix il·lustracions d'Àlex Ferrer.

Caminar Barcelona

Patrícia Gabancho

Editorial: Columna
Barcelona, 2016

Pàgines: 352

Preu: 17,90 euros

geografías íntimas

Ana M. Briongos

Il·lustracions:Àlex Ferrer
Editorial: Laertes
Barcelona, 2015

Pàgines: 165

Preu: 14 euros

Geografías íntimas

Ana María Briongos

Laertes

Barcelona, 2015

164 páginas

Por Ricardo Martínez Llorca

Tras su estancia en Afganistán, a quien debe gran parte de su educación sentimental, Ana María Briongos (Barcelona, 1946), escribió uno de esos libros notables, Un invierno en Kandahar (Laertes). En él se relata una experiencia de aprendizaje en un país completamente desconocido para nosotros, pues el relato se ubica en los años sesenta y setenta. Tras una incursión hippie por Asia, la autora nos habla del territorio que escogió, de sus paisajes, de su gente, de sus leyendas; del amor y el odio en territorios extremos, de la amistad y de la melancolía.

Décadas después, Ana María Briongos se detiene a observar el pasado con algo que uno llamaría ternura, de no ser porque esta palabra resulta demasiado cursi para lo que Briongos consigue: sensaciones, pasiones, reflexiones, un cuaderno de apuntes con leves huellas de memoria, para hacer las paces con el mundo. En ocasiones comienza la estampa con el caos, para apurar hasta sacar entre él un detalle de belleza. O se atreve a ser únicamente lírica o nos desafía con el hecho de que viajar es como el lenguaje hablado o la sonrisa, algo únicamente humano.

Estas son algunas de las cosas que la autora recuerda para huir del presente: todo lo que represente levedad por efímero o porque no está anclado al suelo; volverse agua y mojar las manos en los ríos; las buganvillas en flor, la tertulia rodeando las llamas o a la sombra de una gran acacia; la infancia con su sabor a flan; la naturaleza alejada de la contaminación aunque sea por milímetros; un tono de bohemia que comulga con lo pastoril; los pequeños sabores y todo lo que se aprende por el olfato; las diversas representaciones del misticismo que ha dado cualquier cultura; la paz, los campesinos y los artesanos; Rabindranath Tagore; los valles; lo que tiene que ver con la botánica pero no con la ciencia; Asia y la India, el país simbólico de los contrastes y las diferencias; contemplar cordilleras y las múltiples formas de la sana locura; la medicina natural; tomar conciencia de que la mirada es el alma; los secretos que guardan los demás y toman posesión de sus gestos; la lluvia y la sequía y el diluvio; los espejismos como trasunto de la imaginación; el Mediterráneo; los cantos de los almuédanos; la bruma que escampa y la bendición de vivir; el tiempo que transforma las imágenes y, por supuesto, la inocencia de los niños.

Entrevista:

“L'acord nuclear iranià s'ha fet amb puntes de coixí”

 “El pacte arriba ara, entre altres raons, per la difícil situació al Pròxim Orient; Teheran pot ajudar a frenar Estat Islàmic”

 “El guia de la revolució dóna suport al president Rouhani, encara que en els discursos faci el paper de guardià de les essències”

 “Els iranians mai han estat antijueus; la retòrica oficial sí, però el discurs pot canviar”

La viatgera i escriptora Ana Briongos, a l'avinguda Icària de Barcelona Foto: ALBERT SALAMÉ.

Viatgera de referència

Física de formació, Ana Briongos (Barcelona, 1946) és una de les grans enteses sobre el món islàmic. Viatgera i escriptora, el 1968 va iniciar una aventura vital que la porta a viure llargues temporades a l'Iran, l'Afganistan i l'Índia. Va fer d'assessora i intèrpret i va estudiar llengua i literatura persa a la Universitat de Teheran. Enamorada de la poesia persa, dels basars, dels deserts, de les muntanyes de l'Hindu Kush i, sobretot, dels seus habitants, Briongos transmet admiració i calidesa en els seus llibres, una lectura indispensable per entendre la complexitat d'aquests territoris. Laertes reedita ara Un invierno en Kandahar, Negro sobre negro i La cueva de Ali Baba.

MARTA MONEDERO

Eren altres temps, eren altres mons i eren únics. Ana Briongos té la sort d'haver-los conegut, d'haver-los disfrutat i de poder explicar-nos-els en uns llibres lluminosos i plens d'humanitat que retraten l'Iran i l'Afganistan de fa mig segle. L'aventurera barcelonina té una biografia que juga a la lliga de les grans dames de la literatura de viatges com ara Gertrude Bell (l'exploradora britànica amiga de Lawrence d'Aràbia) o Ella Maillart (la ginebrina que voltava per l'Àsia Central a principis del segle XX com si fos casa seva). Per a Briongos, l'Afganistan va ser “un amor a primera vista” però no hi ha tornat més. En canvi, va sovint a l'Iran, hi té amics i és experta en el món islàmic. Aquí ens analitza l'acord nuclear entre Teheran i les sis potències internacionals: els EUA, Rússia, França, el Regne Unit, la Xina i Alemanya.

Era el millor dels acords possibles, com ha dit Kerry, el cap de la diplomàcia nord-americana?

Els negociadors de les dues bandes eren molt vàlids i tenien voluntat d'entesa, han fet puntes de coixí i han assolit un acord que semblava impossible que, per als iranians del carrer, els representa una gran esperança.

Fins i tot van sortir al moment al carrer a celebrar-ho!

Ells s'il·lusionen molt ràpid i de seguida surten al carrer. Ja ho van fer quan Hassan Rouhani va guanyar les eleccions presidencials i també ara, en saber que hi havia acord sobre el programa atòmic.

L'aixecament de les sancions econòmiques és la clau de tot?

L'Iran viurà millor si s'aixeca l'embargament. The Economist diu que, sense les sancions, l'Iran passarà de créixer un 2% a fer-ho més d'un 5% la resta de la dècada. És un canvi brutal. Ara, no sé si els iranians ho notaran aviat o encara trigaran a percebre-ho, però és important.

Què li comenten els seus amics iranians?

Tothom està preparat per llançar-se al comerç i els països estrangers també esperen fer-hi negoci. No estem parlant només dels 100.000 milions de dòlars iranians que estan bloquejats en comptes a l'exterior!

Com han afectat les sancions?

Cap banc treballava amb l'Iran i si algú enviava el fill a estudiar a fora, no podia enviar-li diners. Per sort, hi ha iranians a l'estranger, en general benestants, i entre ells s'ajuden. Aquí, jo en coneixia i els van tancar els comptes tot i tenir permís de residència. S'ha filat molt prim per fer efectives les sancions.

No és curiós que l'acord arribi de la mà del president iranià, una figura amb poder limitat?

Qui talla el bacallà és el guia de la revolució, l'aiatol·là Ali Khamenei, que dóna el vistiplau a les lleis, declara la guerra i la pau perquè és el cap de l'exèrcit i també del poder judicial. Tot i ser molt tradicional, és intel·ligent, i va veure que la confrontació iniciada pel president anterior, Mahmud Ahmadinejad, no anava enlloc. Va entendre que les sancions eren doloroses, que no venien ni el petroli i que calia un canvi que arriba amb Rouhani, a qui Khamenei dóna suport, encara que en els seus discursos hagi de fer el paper de guardià de les essències.

Com aterra l'Iran en l'òrbita internacional després d'haver-ne estat aïllat durant dècades?

És un país destacat de la zona, amb 80 milions d'habitants, que durant aquests anys s'ha modernitzat. Té un bon sistema educatiu, tothom està alfabetitzat, les universitats funcionen, les carreteres són modernes, el sistema d'autobusos està bé...
El canvi pot portar creixement econòmic però no direm que surti de l'edat mitjana. Cal entendre, però, que

l'acord nuclear també arriba ara perquè la situació política regional és molt complicada i interessa que l'Iran faci el seu paper. Abans Teheran era el diable i ara ja no ho és perquè pot ser útil per evitar l'expansió d'Estat Islàmic.

Aquest nou rol de l'Iran, de confessió xiïta, no qüestiona el lideratge d'un aliat dels EUA com és l'Aràbia Saudita (sunnita)?

Riad ha jugat un paper a dues bandes molt lleig i ja era hora que canviessin les coses. Ha enredat la troca amb molts diners a tot el món musulmà: el Pakistan, l'Índia, Egipte...

Qui també està molt empipat és Israel, que veu l'Iran tan perillós com Estat Islàmic.

Sí, els israelians estan molt enfadats, però els iranians, com a poble, mai han estat antijueus tot i que la retòrica oficial sí ho ha estat perquè tocava, però Teheran pot canviar el discurs.

Com analitza els esforçosde Washington per segellar aquest pacte amb l'Iran?

Obama desitjava deixar un llegat polític destacat després d'estar gairebé vuit anys a la Casa Blanca i cal reconèixer que, en aquest final de segon mandat, ha fet un gran paper.

Obama, però, ha endarrerit la retirada de les tropes dels Estats Units de l'Afganistan. Aquest continua sent un lloc ingovernable?

És un país molt difícil, amb una història complicadíssima. Un país artificial, creat pels imperis, mai colonitzat, però sempre intervingut, que sols ha tingut una etapa llarga d'estabilitat, que és quan jo hi vaig viure, durant el regnat del darrer rei, Mohammad Zahir Shah. Aleshores era un país extraordinari, semblava que vivíem dins d'un pessebre. Molt poc poblat i amb una estructura tribal organitzada, que funcionava perquè es mantenia una relació de forces estricte. A l'Afganistan tradicionalment han manat els paixtus, però ara també volen fer-ho els tadjiks.

Què en pensa, del president afganès, el paixtu Aixraf Ghani?

És una persona culta que fa el que pot. L'interessant és que la primera dama, Rula Ghani, ha aparegut en públic, amb el president i sola fent declaracions.

Vostè arriba a l'Afganistan el 1969 com explica a ‘Un invierno en Kandahar'. La va sorprendre que tothom anés armat?

Els afganesos sempre han anat armats. Quan passejava pels basars, hi havia cistells plens de pistoles. L'únic que sabien d'Espanya era que fabricava l'Astra!

Sent una dona, com podia moure's amb total llibertat?

Perquè era el tercer sexe. No era afganesa i podia ser amb els homes i amb les dones. Era una privilegiada, sobretot perquè anava sola. Jo vivia amb paixtus i la seva llei no escrita diu que han de protegir qui hagin acollit sota el seu sostre. Això em permetia anar a qualsevol lloc.

Les elits que vostè va conèixer ara viuen fora del país.

La família amb què vivia pertanyia a la família reial i, en arribar els soviètics, els van empresonar. El xa de Pèrsia va salvar les dones i els nens, a qui es va endur a Teheran. Els tenia en un hotel, però en arribar la Revolució van haver de fugir a Europa com a refugiats. El cap de família va acabar escombrant una escola alemanya, on deia que per primer cop a la vida no tenia por que el matessin.

La diàspora hauria de tornar?

No, perquè aquell país ja no existeix i han fet una nova vida: els fills treballen i els néts estudien. No tenen cap odi per la vida perduda, són musulmans que no volen fer cap gihad perquè el gihad el fan cada dia com a ciutadans del país d'acollida.

Què n'enyora, de l'Afganistan?

L'Afganistan va ser un amor a primera vista, com un conte de fades, però és una història acabada. No sé si hi tornaré. Amb l'Iran hi mantinc relació fa 50 anys i hi tinc molts amics.

L'Afganistan va ser amor a primera vista però és una història acabada. Amb l'Iran, hi tinc una relació de 50 anys i molts amics

NOVEDAD:

UN INVIERNO EN KANDAHAR 

Afganistán, antes de los talibanes 

(2.ª ed. revisada y ampliada)

de Ana M.ª Briongos 

El relato de la particular experiencia de una joven aventurera en Afganistán entre 1969 y 1977, un país completamente desconocido en aquel entonces por el mundo occidental. La narración parte de las vivencias de Ana M.ª Briongos entre los grupos hippies de Kandahar y continúa con su intromisión casual entre los círculos más acomodados de Kabul y el viaje a las zonas montañosas del país. Acunando la trama se eleva un canto al valor de la amistad y una hermosa elegía por los compañeros desaparecidos.

Ana M.ª Briongos. Licenciada en Ciencias Físicas por la Universidad de Barcelona y escritora. Estudió en la Facultad de Letras de la Universidad de Teherán y durante casi diez años viajó por Afganistán e Irán donde trabajó como asesora e intérprete. Posteriormente ha pasado largas temporadas en la India e Irán. Ha escrito varios libros de viajes sobre Irán (Negro sobre negro - Irán, cuadernos de viaje, La cueva de Alí Babá - Irán día a día y Recetas y costumbres gastronómicas de Irán), la India (¡Esto es Calcuta!) y Afganistán, basados en sus viajes y experiencias personales.