Pere Tàpies, Laura Borràs i Enric Vila parlen de Gargantua i Pantagruel

Amics i amigues, pantagruèlics tots, no us podeu deixar perdre aquesta tertúlia a tres bandes (Pere Tàpies, Laura Borràs i Enric Vila) parlant apassionadament de Gargantua i Pantagruel (emesa a Catalunya Ràdio, al programa El suplement de diumenge passat), publicat recentment per Laertes. Aquí en teniu l'àudio! Aquest estiu teniu bona lectura assegurada!!

Gargantua i Pantagruel a Catalunya Ràdio, aquest diumenge!

Aquest diumenge tindrem el gran goig d'escoltar a Pere Tàpies, Laura Borràs i Enric Vila parlar del gran Gargantua i Pantagruel, publicat recentment per nosaltres.

Els podreu escoltar el diumenge 26 de juny, a partir de les 11.15 al programa El Suplement, de Catalunya Ràdio.

Gastronomia i literatura hiperbòliques!!!

Josep Pedrals i Vicenç Pagès festegen Gargantua i Pantagruel!!

Josep Pedrals diu:

REVELAR RABELAIS

Hi ha un fragment que m’al•lucina

al llibre de Gargantua,

un passatge que accentua

la tasca concisa i fina

d’edició d’Emili Olcina

que ha fet un treball preciós

Al capítol vint-i-dos

hi ha un llistat molt exhaustiu

dels jocs del gegant, un riu

a prova de traductors.

Olcina ateny l’excel•lent

en la lúdica de l’ogre.

Li atorguem un vehement

títol de paradoxògraf.

Josep Pedrals, 3 de maig de 2011, diari Ara

Vicenç Pagès diu:

ABANS DE LA NOVEL·LA

A L'art de la novel•la, Milan Kundera estableix una identitat entre novel•la i edat moderna: parlar d'aquest gènere literari abans de Cervantes es pot considerar un anacronisme. A mesura que avancem en el temps, la novel•la no es desenvolupa, sinó que més aviat es limita, fins que al segle XIX s'estableix com un gènere tancat: realista, coherent, versemblant. Al llarg d'aquest recorregut, la novel•la ha desestimat altres possibilitats, com ara la que el mateix Kundera anomena «la crida del joc», representada per Tristram Shandy, de Laurence Sterne, i Jacques el fatalista, de Denis Diderot. Entenc que dins aquesta línia, practicada fora del mains-tream, brillen amb llum pròpia Gargantua i Pantagruel, escrites al segle XVI per François Rabelais, i recentment traduïdes al català per Emili Olcina.

Tot i que se solen publicar plegades, Gargantua i Pantagruel són dues obres que es van editar amb tres anys de diferència (1532-35), i amb l'ordre invers al que sol figurar en el títol, tot i que en vida de l'autor ja es van aplegar amb l'ordre que coneixem. Més tard la sèrie va prosseguir amb tres llibres més, dos dels quals es van publicar en vida de l'autor. Lluís Faraudo de Saint-Germain ja havia traduït Gargantua el 1929, i Miquel-Àngel Sánchez Férriz va publicar una traducció molt digna de Gargantua i Pantagruel el 1985 per a la col•lecció MOLU d'Edicions 62, ara introbable.

Amb aquest llibre a les mans, el lector actual accedirà a una experiència molt allunyada de la que li proposen la majoria de les novel•les que es troben avui dia a les llibreries. Per exemple: més que una història, narra un seguit d'episodis vagament interconnectats. Entremig, hi trobem tot d'exercicis d'estil que no contribueixen a dibuixar caràcters ni a fer avançar la trama, però que resulten un fi en si mateixos, a la manera d'un joc. Un exemple són les llistes: els centenars de títols de la biblioteca de Pantagruel, les desenes de maneres possibles d'eixugar-se el cul, els més de dos-cents jocs que practica Gargantua quan és petit. Bé, «petit» potser no és la paraula adequada, ja que quan és infant s'alimenta de la llet de 17.913 vaques, i el seu volum és tan considerable que té «gairebé divuit sotabarbes». Per tot plegat, no és estrany que anys després la seva orina desfermada ofegui 260.418 parisencs «sense comptar dones ni nens».

El regne de la hipèrbole. No costa gens imaginar-se la joia de l'autor quan escrivia, ni tampoc la dels seus contemporanis quan el llegien: en vida de l'autor Gargantua va tenir dotze edicions, i Pantagruel deu, fet que, si el relacionem amb les baixes taxes d'alfabetització i l'elevat preu dels llibres de l'època, ens dóna una idea molt precisa de connexió amb el públic. Exigir-li versemblança, en tot cas, equival a demanar a algú que explica acudits que se cenyeixi als fets. De fet, Rabelais no se cenyeix a res: inclou citacions reals i inventades, poemes, sàtires, falses erudicions, estirabots i, per damunt de tot, hipèrboles. Així, dins la boca de Pantagruel s'hi poden trobar prats, boscos i fins i tot ciutats populoses i fortificades, tot i que viure-hi pot presentar problemes: tal com narra el llibre, una exhalació fètida va provocar la mort a més de dues-centes mil persones que s'hi arreceraven. En compensació, una llufa del mateix personatge va provocar el naixement de cinquanta mil pigmeus.

En aquesta obra tot és possible: Gargantua va néixer per una orella, els personatges moren a milers, de vegades algun ressuscita... Aquest excés, prolongat en tres-centes pàgines, podria causar fatiga en el lector, però no és el cas ja que es tracta d'excessos variats, de manera que el llibre resulta perfectament imprevisible. Els personatges secundaris poden esdevenir protagonistes, i ni tan sols les dimensions de l'exageració es mantenen, ja que la gegantor varia segons les necessitats del guió. Així, en un dels capítols se'ns diu que Gargantua viatja en cavall, però ¿com hauria de ser aquest animal per transportar algú que allotja ciutats senceres a la boca? De quins altres animals hauria nascut? Ni ho sabem ni ens en preocupem.

El llibre se sosté principalment per la llengua. Emili Olcina ha fet una feina tan extraordinària que de vegades resulta difícil esbrinar on acaba la feina de Rabelais i on comença la seva. Fixem-nos, per exemple, en aquest fragment que descriu els primers anys de Gargantua: «Petava de gras, pixava contra el sol, si plovia s'amagava dins l'aigua, batia el ferro en fred, somiava en no-res. Es feia l'innocent, vomitava pudent, recitava el Parenostre del mico, donava alfals a les truges, castigava el gos davant el lleó, posava el carro davant dels bous, es rascava on no tenia picor, es ficava on ningú no el demanava, abastava molt i estrenyia poc, es menjava el pa blanc abans que el negre, ferrava les cigales, es feia pessigolles per fer-se riure, engolia força bé els àpats, feia cantar el Magnificat a maitines, i ho trobava pertinent.» En aquesta festa de la llengua topem amb troballes com pixallençols, mastega- pedres, criapanxes o aplegacagallons.

L'era de la Reforma. La feina d'Olcina no es limita a la traducció, sinó que inclou abundants notes a peu de pàgina que ens orienten en la selva ludolingüística i intertextual del llibre. En el pròleg, ens recorda que Rabelais va ser contemporani de Martí Luter, Leonardo da Vinci, Copèrnic i Erasme de Rotterdam. En plena era de la Reforma, aquest autor va narrar la corrupció de l'església catòlica, la multiplicació de les relíquies, el celibat i el fariseisme. Copio del pròleg: «Si la Contrareforma adora el cos físic turmentat d'un Crist que sua i sagna, Rabelais celebra amb alegria la dignitat atorgada per Crist al cos humà i es recrea a resseguir-ne les funcions púdicament ignorades pels artistes, els teòlegs i els místics de totes les confessions cristianes.»

El que ens proposa Gargantua i Pantagruel és una relació amb la ficció diferent de l'habitual, pròpia d'una època anterior no només al realisme tal com l'entenem avui dia, sinó anterior també al romanticisme. Ara que patim tantes obres de ficció ambientades en èpoques presumptament pretèrites on els personatges es captenen amb el tarannà, la gestualitat i el vocabulari que són privatius dels nostres dies, val la pena submergir-se en un text que ens transmet íntegre el sabor de quatre segles enrere. En aquest llibre l'amor, la mort i l'humor no tenen cap relació amb la manera d'entendre'ls avui. La relació entre els cossos és bàsicament física: no hi ha afecte en la relació amb l'altre sexe, ni tampoc existeix la pietat en relació amb els enemics. El que importa és la satisfacció de les necessitats, de totes les menes de fam i de set. Com diu un dels personatges, «Jo bec a tots els guals, com un cavall de procurador», frase que condensa la crítica social, l'hedonisme, la hipèrbole i la manca de sentimentalisme que amara el llibre. Podríem dir el mateix de moltes escenes dels germans Marx: el capítol 20 de Pantagruel sembla escrit pels mateixos guionistes d'Una nit a l'òpera. La mena de converses que mantenen els protagonistes quan han begut, en què barregen el llatí, l'escatologia i el catolicisme, recorden també les que manté Stephan Dedalus a Ulisses. Tant Rabelais com Joyce i els germans Marx tenen en comú una vulgaritat desacomplexada, una joia de viure desenfrenada, incorrecta i encomanadissa.

Vicenç Pagès, L'Avenç, maig de 2011

Rabelais contra els nans, un article d'Enric Vila, frisós per llegir Gargantua i Pantagruel

El 4 d'abril, Enric Vila va escriure aquest article sobre Gargantua i Pantagruel al diari Avui. L'haurà llegit, ja?

Ja tinc ganes de llegir el Gargantua i Pantagruel de l'editorial Laertes. Rabelais és un dels meus herois. El vaig anar espigolant en traduccions infectes aquí i allà fins que en un viatge a París em vaig comprar una adaptació al francès modern pensada per a escolars. El capítol en què Gargantua mata un quart de milió de parisencs amb un tsunami de pixums és antològic. I el de l'educació del seu fill Pantagruel també. I aquell en què Panurg guanya un debat amb un filòsof pedant només servint-se de la mímica i els pets. Parlo de memòria, però em sembla que en el pròleg del llibre Rabelais ens recorda que l'hàbit no fa el monjo. Ens demana que confiem en la intel·ligència i que tinguem el coratge de llegir més enllà de la literalitat del text. Rabelais és un dels grans poetes de l'entusiasme i la curiositat. Sempre buscava el punt en què la cultura es troba amb la natura, i en què el cos eleva l'esperit. És grollerot i de vegades violenta un pèl la prosa i dius, home Rabelais no cal que m'ho facis tan difícil, cony, però l'esforç sempre val la pena. Rabelais t'ensenya a esprémer la part de joc que té la vida per afrontar la part que té de seriosa. Francament, no calia que les traduccions de la meva època fossin tan dolentes perquè jo aprengués una mica de francès. Veure Rabelais ben traduït al català em farà pensar en la meva àvia quan em deia: “Ai, si jo tingués la teva edat i tot el que tu tens!”. Però estic content pels joves. Rabelais t'ensenya a matar polls, porcs, cucs, nans, cans, i tot el llarg seguit de bèsties que per sort no tenen ales perquè si volessin no ens deixarien veure el sol.

Entrevista a Emili Olcina, traductor de Gargantua i Pantagruel

Reproduïm, pel seu interés, l'entrevista que la periodista i poeta Anna Ballbona va fer-li a Emili Olcina, traductor de Gargantua i Pantagruel, entre molts altres títols. L'entrevista va aparèixer al diari El Punt, ahir dilluns 4 d'abril.

Emili Olcina (Barcelona, 1945) és narrador i assagista i ara acaba de traduir ‘Gargantua i Pantagruel' (Laertes), obra capital de la literatura universal. Amb una notable trajectòria com a traductor, Olcina admet que l'obra de Rabelais és la que li ha costat més de desentranyar. L'anterior i única traducció al català existent era del 1985 –a la MOLU–, avui introbable.

—D'on surt la seva traducció de Gargantua i Pantagruel?

—Hi havia una traducció de l'any 85, però està fora de circulació. Em va semblar que era un buit interessant a omplir. I aleshores m'hi vaig llançar, per militància literària. Era una feina molt difícil. M'ho vaig prendre com un treball d'escriptor, no com un treball de traducció.

—Per què s'ha sentit més escriptor?

—M'he hagut d'enfrontar a la feina amb les eines de l'escriptor més que amb les del traductor. Es tractava de refer un text ja conegut, reescriure'l amb fidelitat a les idees. La idea és que el lector de l'obra traduïda rebi les mateixes sensacions que el lector en llengua original. Ara, és clar, quina era la manera de llegir del francès del segle XVI i quina és la manera de llegir actual, com guardar les proporcions, és una feina gairebé d'impossible solució. Però alguna solució havia de tenir. I era ficar-me en la pell de Rabelais i veure què volia fer, quins trucs utilitzava com a creador.

—En començar la tasca, ha vist detalls que no sabia?

Sempre. Et fiques dins d'un text literari i descobreixes una nova manera de veure la realitat, l'entorn. Gargantua i Pantagruel és una obra esplèndida, amb una varietat de registres il·limitada. Com altres renaixentistes, Rabelais situa l'ésser humà en el centre del món, desplaçant el teocentrisme. Ho fa convertint l'ésser humà en un gegant. No un tità o un Prometeu, sinó un ésser humà amb totes les seves servituds.

—L'exageració ho fa tot més complicat?

—Rabelais té una llibertat absoluta i l'exerceix. Els gegants són gegants quan li interessen. I quan no, no ho són. En un paràgraf tenen les dimensions d'una persona ordinària i en el següent són gegants d'una magnitud increïble. Els va ajustant a la mesura de la narració i no grinyolen.

—Un home gegantí al centre del món és el que és revolucionari per l'època?

—Sí. I també la no-idealització, el realisme. Sembla absurd parlar de realisme amb gegants monstruosos, però ell situa l'home de debò en el centre del món, amb les seves funcions excrementals, digestives, sexuals, amb totes les insuficiències, pors, dubtes...No és un heroi, un déu ni l'Adam de la Sixtina. En aquest aspecte va anar més lluny del que s'ha anat mai.

—Què pot sorprendre al lector?

—Rabelais tenia la fixació saludable de no repetir-se mai. És tot diferent. Barreja fragments de poesies burlesques amb passatges d'exposició moral, amb unes aventures extraordinàries. Hi ha acció, humor, escatologia, sexe... La varietat pot sorprendre i també que tres quarts de segle abans del Quixot ja s'estigui fent sàtira de les novel·les de cavalleria. La sorpresa és constant. Les ocurrències de Rabelais són infinites. És una manera moderna de fer literatura, no cenyir-se a uns límits genèrics. Inventa paraules, situacions que no s'havien imaginat mai.

—En quin sentit la sàtira va més enllà?

—En el sentit essencialment social i intel·lectual. Rabelais està lliurant la batalla contra la Sorbona, que és el bastió del pensament tradicional, de l'escolàstica, i està tancada als aires nous de reforma. És una obra militant, compromesa contra el tancament mental, la misèria moral, la rutina intel·lectual. L'obra exemplifica el contrari de totes aquestes coses, en un moment de canvi brutal de la societat. Fa propaganda dels pensadors més avançats de l'època.

gargantua i Pantagruel, aquest dijous a l'Horiginal!!

Laertes us convida a la pantagruèlica presentació de GARGANTUA I PANTAGRUEL, aquest dijous a les 20.30 a la Llibreria-bar (H)original [C/ Ferlandina, 29, davant del MACBA]

Hi participaran:

LAURA BORRÀS, que parlarà de l’obra i el seu autor
JOSEP PEDRALS i MARTÍ SALES, que llegiran fragments escollits en català
ANNE BATS, que llegirà fragments en francès.
ROGER PELÁEZ, que ens cantarà coses aberrants i pantagruèliques

No us ho perdeu!!

Gargantua i Pantagruel, espectacular novetat a la col·lecció Arcà!!

El conjunt format per Gargantua i Pantagruel és una de les obres capitals de la literatura universal i un dels cims de la comicitat, l’eina que empra Rabelais no tan sols per satiritzar la rutina mental i la hipocresia moral sinó també i sobretot per dur a terme l’acte revolucionari de situar en el centre del món l’ésser humà, no pas idealitzat sinó dignificat en la seva realitat física. A través de les aventures de Gargantua i Pantagruel, Rabelais atorga una visibilitat literalment gegantina a les funcions gàstriques, glandulars i excrementals; enalteix els “baixos instints”, el sadollament, la secreció i excreció dels fluids corporals; construeix la narració sobre gegantades, grolleries i acudits obscens i blasfems de taverna i de bordell, i tot això ho transmuta en una meravellosa obra mestra literària que dóna forma al somni dels alquimistes: l’assoliment de la identitat de contraris, la unió dels extrems oposats, la síntesi d’allò que és “alt” i allò

que és “baix”.

Aquesta edició va a càrrec del narrador i assagista Emili Olcina,

François Rabelais va néixer, probablement el 1483, a Chinon, i els poblets del Chinonais més propers de la seva mansió familiar de La Devinière són l’escenari de les peripècies de la «guerra Picrocolina», un dels assoliments còmics més importants d’una obra literària que és, entre moltes altres coses, la primera gran paròdia de les novel·les de cavalleria. Quan va morir, a París, el 1553, Rabelais havia conegut l’apogeu del Renaixement, les renovacions del pensament que tenen com a emblema el trasbals planetari de la revolució copernicana, les commocions de la Reforma protestant, i, a França, les lluites d’una monarquia modernitzadora aliada amb el poble contra la resistència feudal de l’aristocràcia.

Va ser, doncs, en un clima de radical renovació social, política i moral que Rabelais va ser sacerdot i frare, però casat i pare de família, va exercir la medicina i va fer política com a secretari del cardenal Du Bellay. Amic i admirador d’Erasme i Thomas More, va ser sobretot un pensador i propagandista de l’humanisme renaixentista, i és en aquesta condició que va emprar una fenomenal capacitat humorística per connectar amb el públic i satiritzar l’immobilisme intel·lectual i polític, la pobresa moral, la intolerància i el fanatisme.

LLEGIU-NE L'AVANÇAMENT EDITORIAL A VILAWEB LLETRES!