Les Males Herbes

JAN 18 

EL LLIT SOTA LA TOMBA: ANTOLOGIA DE LA NARRATIVA DE VAMPIRS 

(De Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927), 

per Emili Olcina 

Aquesta antologia de relats vampírics s'obre amb un encertat text introductori -escrit per Emili Olcina-, que justifica la selecció i explica la gènesi del relat de vampirs a Europa (i després EEUU). Partint d'una perspectiva psicoanalítica original i enriquidora, Olcina vincula l'origen del mite amb les penombres de l'anomentat "Segle de les Llums", i permet així una re-lectura d'aquests relats carregada de nous significats, sovint molt més perversos que la del paràsit d'ullals esmolats i capa negra habitual.

L'antologia s'obre amb La núvia de Corint, un obscur poema romàntic escrit per Goethe el 1797, que Olcina considera com el tret de sortida literari del mite del vampirisme a Europa. El segueixen El Vampir (J.W. Polidori, 1819), ja comentat anteriorment en aquest bloc, i La morta enamorada (Théophile Gauthier, 1836). Si bé tots els relats d'aquest recull són extraordinaris, no em puc estar de fer una breu parada per explicar-vos l'insòlit argument de La morta enamorada: un pietós i molt cristià capellà de poble que, tot just ésser investit, cau profundament enamorat d'una bella aristòcrata amb qui només es troba quan s'adorm i que el vampiritza.

El següent conte és La família del Vurdalak (Alexei Tolstoi, 1884), la història d'un marquès que quan fa nit en un llogarret serbi es veu immers en els problemes d'una família de pagesos assetjada pel vampir del seu avi. La família del Vurdalak és fantasiosa i a estones grotesca, i va ser duta al cinema el 1963 per Mario Bava en la seva pel·lícula Black Sabbath. Sense voler-me estendre massa (perquè ja vam parlar-ne aquí), a Què era allò? (Fitz-James O'Brien, 1859) assistim als abusos d'un vampir nan i invisible, i a Perquè la sang és vida (F. Marion Crawford, 1911) als d'una vampiressa gitana i etèria del sud d'Itàlia.

El convidat de Dràcula (Bram Stoker, 1914) és un conte breu escrit pel popularitzador del mite vampíric per excel·lència, que ens narra les desgràcies d'un jove que es perd per les rodalies de Munich, i acaba passant la nit de Walpurgis assetjat pels llops i la desoladora sensació d'estar essent observat per algú. També hi ha lloc en aquesta antologia per l'aportació catalana al gènere: en aquest cas de Joaquim Ruyra, amb La xucladora (1903), "una cosa llorda, una vella amb ulls de peix, que neda en la foscor, esgarrapant l'aigua amb els seus dits sarmentosos".

Però els dos plats forts d'aquest recull es reserven pel final. El primer d'ells és La línia fronterera (D.H. Lawrence, 1924), la història d'una dona que viatja fins Alemanya per reunir-se amb el seu segon marit. Un cop allà, els encontres sexuals amb el fantasma del seu primer marit difunt empenyen el segon marit a la dissolució física i mental.

L'últim relat és Un breu retorn a la llar, la sorprenent incursió en el frantàstic de F. Scott Fitzgerald el 1927, que explica amb elegància l'arribada d'un tèrbol individu a la tranquil·la ciutat de St Paul (Minnesota) i els problemes que hi genera.

PG Publicat fa 14 hours ago per Males Herbes

Ressenya:

EL LLIT SOTA LA TOMBA

ANTOLOGIA DE LA NARRATIVA 

DE VAMPIRS

De Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927

per Emili Olcina

Bloc de Paral·lels

Dimarts, 7 octubre de 2014

UN GRAPAT DE VAMPIRESSES 

I UN VAMPIR

Les femmes fatales o vampiresses són una constant en l’obra de F.S. Fitzgerald. Sabem que aquesta figura no està emparentada amb la vessant sobrenatural (parlem de vampiresses no de vampires), però podríem establir algunes similituds, sempre en el camp de la metàfora: uns éssers que claven les urpes a llurs víctimes generalment masculines per inocular-los el virus de l'addicció amorosa. Un cop se n’afarten d’aquests servils esclaus, els abandonen despietadament i se’n busquen d’altres. En resum: un translació femenina al molt més generalitzat mite sexual masculí del seductor desvergonyit afegint-hi una bona carrega de sensualitat. 

En els contes i les novel·les de Fitzgerald van circular  tota classe de vampiresses, entre d'altres la sensual Daisy Buchanan de El gran Gatsby, la venjativa Kay Thompkins del relat curt Magnetism, la dominant Josephine Perry de Basil & Josephine, la trencacors Judy Jones de Winter Dreams o fins i tot la ingènua  Bernice, que vol convertir-se sigui com sigui en una d'elles a Bernice Bobs her Hair (aquests dos darrers relats recollits en el volum Somnis d’hivern).

Així mateix, l’escriptor de Minnessota, conegut sobretot com a cronista de la realitat, va conrear el gènere fantàstic en quatre relats curts: The Curious Case of Benjamin Button, A Diamond as Big as the Ritz, On trip abroad (en català publicat recentment per la col·lecció de literatura fantàstica l'Arcà de l'editorial Laertes: El viatge a l’estranger) io A Shrt Trip Home (també a l'Arcà dins del recull El llit sota la tomba amb el nom de «Breu retorn a la llar»). En aquesta darrera apareix de manera enginyosa la figura d’un vampir.

Publicat en el Saturday Evening Post a l'any 1927, el tema del conte va desagradar al setmanari però van considerar que el relat estava tan ben escrit que no van poder rebutjar-lo. La trama es desenvolupa abans del Nadal i el narrador és un home que està perduda i secretament enamorat de la jove Ellen, però es troba atemorit per la sobtada relació d'ella amb un sinistre desconegut. La fina línia sobrenatural de la història a mesura que es va desenvolupant, permet trobar-hi en els dos principals protagonistes coincidències amb la Lucy o el Van Helsing del Dracula de Bram Stoker, però l'ambigu final ens recorda a l'Henry James més obscur de The Turn of the Screw. Un conte pervers i penetrant que parla de la possessió, que fa residir en la seva subtilesa el seu autèntic terror i que origina algun que altre calfred al lector, el qual hi pot percebre un conte de vampirs o també un conte de fantasmes... o, potser en el fons, cap de les dues coses.

Els seus ulls eren una mena de sarcasme contra tot el gènere humà: eren els ulls d'un animal mig adormit, passiu i davant d'una espècie diferent. Eren indefensos però brutals, desesperançats però confiats. Eren com incapaços d'originar cap activitat però infinitament capaços d'aprofitar, amb un simple gest, la feblesa d'un l'altre. ("Breu retorn a la llar")

http://agdebooks.blogspot.com.es/2014/10/un-grapat-de-vampiresses-i-un-vampir.html

Japón

Estampas japonesas en el Museo del Prado (Madrid) del 12 de junio al 6 de octubre. 

Para saber más sobre Japón y su cultura: Viaje al Japón, de Rudyard Kipling (Traducción, notas y edición de Emili Olcina). 

El texto de Kipling sobre el Japón, una joya de la escritura turística, de una amenidad extraordinaria, mantiene una actualidad pasmosa gracias a la casualidad que hizo de Kipling uno de los poquísimos grandes escritores occidentales que pudieron contemplar y describir el Japón moderno en los momentos mismos de su gestación, en pleno período revolucionario Meiji. Con un ritmo magistralmente medido para cautivar al lector, mediante una combinación sostenida de efectos cómicos y de brillantes pinceladas descriptivas, Kipling contrasta el Japón tradicional, rebosante de refinada belleza, con las reformas modernizadoras de un país que, sin perder conciencia de su riqueza estética y su originalidad, adopta a marchas forzadas modelos occidentales.

Con el ensayo introductorio y las notas, el novelista y ensayista Emili Olcina, autor también de la traducción, ensancha y enriquece el panorama del conjunto del libro situando el viaje de Kipling al Japón en sus varios contextos: histórico, político, biográfico y literario.

Striptease per a invidents i altres narracions, de Emili Olcina

Los mejores libros del 2012

Una selección de los 30 títulos de narrativa imprescindibles de este año

Xavi Ayén / Josep Massot

Diez libros recomendados para estas Navidades

La cosecha literaria del 2012 ha sido de las buenas. En lo internacional, además de los nombres consagrados -Don DeLillo, Julian Barnes, Salman Rushdie, Amélie Nothomb, Ismail Kadaré, Toni Morrison...- ha permitido conocer a un excelente grupo de debutantes: del norteamericano Ronald Ray Pollock a la británica Rachel Joyce pasando por el francés Alexis Jenni o también -no cabían todos en la selección final- el alemán Rolf Bauerdick, cuya El día que la Virgen llegó a la Luna (Salamandra) -en la que se funden la cultura gitana, la dictadura comunista, las supersticiones, el despertar al mundo adulto y la carrera espacial- acaba de ser elegida mejor novela europea del año por un jurado presidido por el cineasta Costa-Gavras.

En lengua española, han destacado las novedades de algunos de los principales nombres de nuestras letras, como Enrique Vila-Matas -en una novela sonámbula por escenarios barceloneses, Aire de Dylan-, Javier Marías, Javier Cercas o Luis Landero, junto a otros autores menos conocidos pero igualmente virtuosos, como Eduardo Berti y su hechizante novela oriental El país imaginado u Olga Merino y su alegre travestido ambulante por la España franquista. Cabría citar también La hija del Este (Seix Barral) de Clara Usón, centrada en la figura de la hija del criminal de guerra Ratko Mladic.

En catalán brilla la recuperación del clásico El quadern gris, de Josep Pla, después de la restauración de Narcís Garolera hasta el punto de que se puede decir que el libro ofrece por primera vez la voz propia del original de Pla, no sólo por haber corregido las numerosas erratas del texto, sino por haberlo despojado del rigor del catalán normativo de los años 60 y 70.

Entre las novedades, destacan los relatos sobre el amor de Mossegar la poma de Francesc Serés, y Llefre de tu, el reencuentro de Biel Mesquida con L'adolescent de sal. En poesía, Lent, de Narcís Comadira, libro que pide pausas al tiempo acelerado.

Traducciones

Título: El sentido de un final

Autor: Julian Barnes (Leicester, 1946)

Editoriales: Anagrama/Angle

Contenido: Una sutil reflexión sobre el sentido de la vida, el remordimiento y las trampas de la memoria. Tony Webster, un jubilado, rememora cómo conoció a Adrian Finn en la escuela y cómo se juraron amistad eterna. Pero su novia le dejó por el amigo. y Tony le escribió una iracunda carta cuyos ecos no se apagan. Con el pasado ya a sus espaldas, reflexiona sobre los diferentes caminos que sus amigos tomaron.

Título: Nostalgia

Autor: Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956)

Editorial: Impedimenta

Contenido: Cinco relatos del futuro Nobel rumano -ya verán...-: un hombre que nunca tuvo suerte pero al que le sonríe la peligrosa ruleta rusa; un mesías que pierde sus poderes al descubrir la sexualidad; o la historia de Nana, mujer de mediana edad enamorada de un estudiante de instituto.

Título: El diablo a todas horas

Autor: Donald Ray Pollock (Knockemstiff, 1954)

Editoriales: Libros del Silencio/Empúries

Contenido: La revelación de la literatura norteamericana de este año. En esta su primera novela, el cincuentón Pollock ofrece un demoledor y bizarro retrato de la América profunda, con asesinos en serie, veteranos de guerra, fanáticos religiosos, sacerdotes pederastas, y mucho desamparo, kilómetros en automóvil, comidas basura y, hay que avisarlo, un montón de violencia.

Título: El insólito peregrinaje de Harold Fry

Autor: Rachel Joyce (Londres, 1962)

Editoriales: Salamandra/La Magrana

Contenido: Un hombre de 65 años, recién jubilado, sale de casa a echar una carta y, por el camino, decide seguir andando hasta la otra punta de Inglaterra, con el objetivo de dar ánimos a una mujer enferma de cáncer a la que hace años que no ve. Lleva en la mochila sus heridas personales, y trabará relaciones con todo tipo de damnificados por la vida.

Título: Una forma de vida

Autor: Amélie Nothomb (Etterbeek, 1966)

Editorial: Anagrama/Empúries

Contenido: Una escritora belga llamada Amélie Nothomb se cartea con un soldado de EE.UU. destinado a la guerra de Iraq. El militar es obeso, porque ha caído en la ingestión compulsiva de alimentos como vía de escape ante las atrocidades que comete su ejército. Y la escritora le sugiere que utilice su aumento de peso como medida de protesta contra el Gobierno de EE.UU., que haga body art con mensaje.

Título: El ángel Esmeralda

Autor: Don DeLillo (Nueva York, 1936)

Editorial: Seix Barral

Contenido: Primer libro de relatos del maestro. Destacamos tres: Momentos humanos de la Tercera Guerra Mundial, diálogo entre dos astronautas que deben participar en la guerra desde el espacio; el que da título al volumen, donde dos monjas que viven la pobreza del Bronx ven cambiar sus vidas al conocer a Esmeralda; y Medianoche en Dostoievski, donde dos amigos inventan las vidas de personas que ven por la calle.

Título: El arte francés de la guerra

Autor: Alexis Jenni (Lyon, 1963)

Editoriales: RBA/Edicions 62

Contenido: Tras una grave crisis personal, un hombre conoce a un anciano excombatiente que ha vivido todos los conflictos armados que han sacudido Francia desde la Segunda Guerra Mundial. El militar va evocando con su nuevo amigo, a través de la pintura, sus variados recuerdos. La obra, ganadora del Goncourt, es a la vez un tratado militar, una novela de aventuras, una historia de amor... y una vía privilegiada para entender la Francia de hoy.

Título: Joseph Anton

Autor: Salman Rushdie (Bombay, 1947)

Editorial: Mondadori

Contenido: En 1989, Jomeini puso precio a la cabeza de Salman Rushdie, autor de Los versos satánicos. La fatua obligó al autor a vivir escondido once años. En este libro revela por primera vez sus vivencias de aquella etapa, un calvario que pasó resguardado bajo el seudónimo de Joseph Anton. Más escalofriante que cualquier ficción. Critica a John Berger, Arundhati Roy o John Le Carré por no estar a la altura.

Título: Réquiem por Linda B.

Autor: Ismail Kadaré (Gjirokastra, 1936)

Editorial: Alianza

Contenido: Kafka, en la Albania comunista. Rudian Stefa es citado ante el comité del partido. Le invaden las dudas: ¿será por su obra de teatro? ¿Será su novia una confidente? Tras el interrogatorio, se aclara la causa: es por un libro que dedicó a una tal Linda B, cuya familia fue deportada por razones políticas. ¿Cómo le dedicó un libro a alguien que tiene prohibido pisar el país? El caso llega a oídos del Guía supremo.

Título: Perverzión

Autor: Yuri Andrujovich (Ivano-Frankivsk, 1960)

Editorial: Acantilado

Contenido: Los tragicómicos hechos que llevan al poeta Perfetsky, héroe de la resistencia ucraniana, al suicidio en el gran canal de Venecia. Un viaje desde la Europa del este a los excesos de Occidente. Mirada posmoderna y carnavalesca del poscomunismo.

En castellano

Título: El país imaginado

Autor: Eduardo Berti (Buenos Aires, 1964)

Editorial: Impedimenta

Contenido: Una bella fábula oriental, ambientada en una aldea china en los años 30, cuando nacen el cine, el automóvil y las revistas de moda. La narradora adolescente solo tiene ojos para Xiaomei, la hija de un vendedor de pájaros ciego. En esa voz sutil y sensible, y en la tensión entre la pasión y una sociedad arcaica, se halla el embrujo de esta obra, en la que se insertan microcuentos e historias de fantasmas.

Título: Aire de Dylan

Autor: Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948)

Editorial: Seix Barral

Contenido: Sugerentes paseos mentales por la Barcelona de hoy. Es la autobiografía de un escritor muerto escrita por un escritor vivo, la historia de un escritor que se topa con un chico, Vilnius, que quiere crear un Archivo Universal del Fracaso. Su padre, fallecido, se le aparece.

Título: Perros que ladran en el sótano

Autor: Olga Merino (Barcelona, 1965)

Editorial: Alfaguara

Contenido: La vida de Anselmo, que fue niño en el protectorado español de Marruecos; luego llevó una vida alocada vestido de mujer y actuando en una troupe que recorría bullangueramente la España de la transición; y, ya mayor, cuida a su padre enfermo y recuerda su vida. A pesar de la alegría que recorre la obra, sus temas son el dolor físico, el desamor y el final de la vida.

Título: Mala índole

Autor: Javier Marías (Madrid, 1951)

Editorial: Alfaguara

Contenido: "Quizá alguno de estos cuentos sea de lo mejor que he escrito. Las novelas tienen cosas muy latosas", dice coquetamente Marías de estos relatos, todos los que considera "aceptables". En todos se presiente la muerte, o se cierne sobre los personajes un desasosiego. "En casi todos -explica- aparece la tentación de hacer algo y la renuncia a hacerlo y las graves consecuencias que se acarrean".

Título: Lo que cuenta es la ilusión

Autor: Ignacio Vidal-Folch (Barcelona, 1956)

Editorial: Destino

Contenido: Falso -o semifalso- dietario con breves entradas ensayísticas y documentales que oscilan entre el humor, la crítica, las observaciones callejeras y cotidianas, la política, el periodismo, las notas de lectura y aspectos muy personales, como viajes, sueños o recuerdos de amigos. Abarca el periodo entre los años 2007 y 2010 y entronca, en cuanto a concepto, con los escritos por Josep Pla o Jules Renard.

Título: Absolución

Autor: Luis Landero (Alburquerque, 1948)

Editorial: Tusquets

Contenido: Novela de aprendizaje sobre la felicidad y su delicado misterio que se cuenta entre lo mejor publicado por su autor. Lino, el protagonista -que tiene mucho del Landero adolescente- vive aquejado de insatisfacción crónica, es un fugitivo en busca de un lugar en el mundo que no encuentra, en una España en la que se respira conformismo y pesimismo, con el dinero convertido en ideología.

Título: Las leyes de la frontera

Autor: Javier Cercas (Ibahernando, 1962)

Editorial: Mondadori

Contenido: Historia de quinquis en la convulsa Girona de los años 70 y 80. Hay tres personajes principales: el Zarco, un atracador de bancos que, tras su etapa de éxito, caerá en un hoyo carcelario y toxicómano; el Gafitas, un estudiante amigo del Zarco en su adolescencia que luego lo defenderá como abogado en la vida adulta; y Tere, joven independiente, guapa y misteriosa que pasa de un amigo al otro.

Título: Arrecife

Autor: Juan Villoro (México, 1956)

Editorial: Anagrama

Contenido: Protagonizada por dos viejos amigos, el exrockero Mario Müller, director de un resort turístico llamado La Pirámide, y Tony Góngora, que ha perdido parte de la memoria por las drogas ingeridas de joven. Ambos explotan el miedo extremo -suministrado bajo control- como medio de atraer turismo a México. Con estructura de thriller, se tratan ciertos modos actuales de turismo extremo.

Título: Victus

Autor: Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)

Editorial: La Campana

Contenido: Novela de aventuras centrada en la batalla de Barcelona de 1714, con un pícaro protagonista, Martí Zuviria, que empieza como aprendiz de ingeniero militar y que, tras un periodo de formación en Francia, se verá implicado en varios acontecimientos históricos. Cameos de personajes reales como el duque de Berwick, el general Villarroel, el ingeniero francés Vauban o el abogado Rafael Casanova. A caballo entre el humor y la épica.

Título: Hablar solos

Autor: Andrés Neuman

Editorial: Alfaguara

Contenido: Un padre, enfermo desahuciado, alquila un camión para emprender un viaje por carretera con su hijo, que cree que controla el clima y desata las tormentas con sus cambios de humor. Pero será la madre, que se queda en casa, la que vivirá la mayor aventura de los tres.

En catalán

Título: Quadern gris

Autor: Josep Pla

Editorial: Destino

Contenido: Narcís Garolera ha hecho una auténtica restauración del texto de Josep Pla, plagado hasta ahora de clamorosas erratas. Las 5.000 correcciones introducidas han reintegrado el léxico propio de Pla y lo han despojado de la rigidez del catalán normativo, según el lema de que en caso de duda, primaba el respeto al manuscrito original. Un toque de atención a la dejadez con la que se han estado reeditando los clásicos modernos en Catalunya. Aunque viendo la lista de las obras inencontrables, quizá la cosa no dé para más.

Título: Mossegar la poma

Autor: Francesc Serés

Editorial: Quaderns Crema

Contenido: Relatos cortos, escritos con el reto de no superar un determinado número de espacios. Francesc Serés ha levantado un mapa contemporáno sobre las distintas formas del amor vividas por personajes de extracciones sociales muy diversas. Un lenguaje preciso y un vigor narrativo que ratifican a Serès como una de las voces con mayor potencia narrativa de hoy.

Título: Llefre de tu

Autor: Biel Mesquida

Editorial: Club Editor

Contenido: Biel Mesquida se reencuentra al cabo de los años con el autor que deslumbró con L'adolescent de sal y ha escrito un libro de alta intensidad emocional, que ha llevado al límite la expresividad poética de la prosa. La editora Maria Bohigas ha ayudado al autor a sintetizar, ordenar y enfriar lo que empezó siendo escritura de magma para acabar siendo una crónica interior escrita como una partitura de música de cámara.

Título: Deix on dir

Autor: Núria Martínez-Vernis

Editorial: Empúries

Contenido: Empieza siendo un juego de palabras que hace que el lector se fije en todos los significados posibles de deixondir y sigue con el relato de un personaje aturtido como si hubiera sobrevivido milagrosamente a una hecatombe interior devastadora y sigue acumulando tensión claustrofóbica hasta la explosión liberadora del final. El sueño como fuga y la creación artística como tabla de salvación.

Título: La mala reputació

Autor: Bel Olid

Editorial: Empúries

Contenido: Otra novela con título significativo. La mauvaise réputation, como la irónica canción de George Brassens, introduce a una serie de relatos escritos con crudeza, en los que la autora penetra en los rincones oscuros de las relaciones humanas. La violencia y el sexo, con momentos de descarnados y de ternura. ¿De qué color ves tu libro?, le preguntaron a la autora. "Rojo", contestó sin vacilar.

Título: L'estiu de la pluja

Autor: Robert Saladrigas

Editorial: Edicions 62

Contenido: Una mujer, en la frontera de los cuarenta, que vive una crisis matrimonial con su marido norteamericano regresa a Barcelona para ver a su padre seriamente enfermo. Allí descubrirá que poco sabe de la memoria familar, de dónde viene. Saladrigas es un autor de gran ambición literaria que por medio de una narrativa vigorosa introduce al lector en cuestiones lacerantes. Entre otras muchas, las máscaras de los acomodados y el paralelismo entre la condición de la mujer en otros tiempos (la abuela) y el actual.

Título: Provisionalitat

Autor: Toni Sala

Editorial: Empúries

Contenido: Provisionalitat está integrado por dos cuentos El cotxe, la reconstrucción de un amor adolescente, veinte años después, en los que el deseo y los celos forman parte del mismo prisma, y Provisionalitat, con el mundo hospitalario de telón de fondo a partir del relato de una enferma y del accidente -¿fortuito?- del narrador de 72 años.

Tíulo: Lent

Autor: Narcís Comadira

Editorial: Edicions 62

Contenido: Comadira celebró sus setenta años con Lent, un libro de poemas en los que juega con el doble sentido: lentitud, necesidad de pausa para la reflexión, y el de lente óptica para ver mejor la esencia de lo que ocurre en el corazón humano.

Título: Striptease per a invidents i altres narracions

Autor: Emili Olcina

Editorial: Laertes

Contenido: Para quien le gusta la ciencia, el terror y el humor negro disparatado.

Título: Llop entre llops

Autor: Hans Fallada

Editorial: Edicions de 1984

Contenido: Merece este libro estar en la lista por la labor de editoriales como 1894 por publicar clásicos europeos modernos en catalán, sin ser vicarios de las editoriales españolas (hay una versión del año 1974 muy deficiente en Caralt). El autor de Sol a Berlin, retrata el colapso de la Alemania de Weimar. Su lectura explica las raíces de la locura bélica que se adueñó después del país.

«La veritat oculta». Un gran article de Julià Guillamon sobre «Striptease per a invidents i altres narracions», d'Emili Olcina

La veritat oculta
Julià Guillamon. Cultura/s, La Vanguardia, 20 de juny 2012

 La col•lecció Embat de narrativa de l'editorial Laertes gira entorn de l'obra singular d'Emili Olcina (Barcelona, 1945). De set volums que s'han publicat, quatre són de l'autor de Stiptease per a invidents. D'ençà de La deessa nua (2002), la seva darrera novel•la, que desmunta i interpreta el gènere policíac, a la manera, posem, d'un Robert Coover, no havia editat res més. 

Deu anys després d'aquella novel•la arriba aquest recull de contes, curtet, amb un format petit i una coberta senzilla, amb una imatge que no s'assembla gens a les dels llibres de les grans editorials: una silueta negra d'una noia escamarlada amb una estrella taronja que li tapa el sexe i dues estrelles més, negres, una a cada pit. 

I vet aquí que aquest volumet, d'una col•lecció intermitent, d'un autor ignorat pels grans segells editorials, és el millor llibre de contes que s'ha publicat en català aquesta temporada. Olcina és un apassionat de la literatura de gènere. Si no vaig errat, va estar vinculat a aquella editorial que es deia Fontamara, que a començaments dels vuitanta publicava llibres polítics i clàssics de la narrativa fantàstica. I posteriorment ha estat una peça clau de Laertes que, a la col•lecció L'Arcà ha editat en català les aventures de Sherlock Holmes, els dràcules, els Montague Rodhes James i els sakis. Sovint amb pròlegs excel•lents d'Emili Olcina, que ha preparat l'edició d'una antologia de la literatura fantàstica catalana, una altra de narrativa de vampirs i ha publicat a Laertes un llibre sobre el cine porno: No cruces las piernas (1997). 

A Striptease per a invidents i altres narracions Olcina va a les fonts de la narrativa moderna i en reelabora els temes amb una traça i una intel•ligència que no es porten. Hi ha contes kafkians, amb personatges que parlamenten seguint una lògica molt seva; i contes d'humor negre, on els petits problemes de la vida diària es resolen a canonades; hi ha contes filosòfics que parlen de la llibertat o del dret, a partir d'un home que es ven com a esclau i de l'hereu d'una gran fortuna, que s'inicia en el culte del Vedell d'Or. Microcontes provocadors. I un parell d'històries d'ultratomba, extraordinàries. «Darrera nit» és un conte a l'estil de Berenice de Poe, o de Vera de Villiers de l'Isle Adam, actualitzat amb un argument molt ben trobat La dona és morta, la vetllen a casa. Tota la gent que ha vingut a donar el condol ja és fora. El marit surt a fer una copa amb el cunyat, per esbargir-se. Sempre que sortia amb els amics, la dona l'esperava desvetllada i per assegurar-se que no havia estat amb una altra dona, cardaven. L'home torna disposat a repetir per última vegada el ritual. Ja no explico res més. «Un cos subtil» és un altre conte magnífic d'un to ben diferent L'home abandona el cos i des d'un racó de l'habitació de l'hospital veu el que passa al món dels vius: estirat al llit, inert, al seu costat, la vídua demana al metge i a les infermeres que continuin reanimant-lo. Aleshores apareixen els cossos subtils de persones conegudes que el venen a rebre. Van nus. L'home està content de retrobar la primera novia i una cosina naturista que va morir jove i que en l'estat subtil s'hi troba d'allò més bé. Hi ha un pont, i a l'altre costat els cossos subtils l'esperen. L'home se sent feliç i lleuger. Aleshores, la infermera aquella tan bufona li acosta la cara per fer-li el boca a boca. Ja no explico res més. 

Fugint del tòpic 

Els contes d'Emili Olcina tenen sempre un argument que es pot explicar i que mai no es tòpic. El detall quotidià que fa servir per introduir la necrofília, per exemple, dóna la volta al tema clàssic i el fa interessant Em recorda aquelles adaptacions de contes fantàstics de les pel•lícules d'episodis dels seixanta, amb el Toby Dammit de Fellini al capdavant. De vegades els protagonistes semblen figures de la mitologia clàssica: dos germans bessons, enganxats per l'esquena, atletes fabulosos i músics de mèrit, que es barallen per una noia que toca el violoncel al mateix quartet de corda (i se l'acaben jugant, segurs de no guanyar ni perdre mai). D'altres vegades és la religió (una religió comercial, més o menys ente¬lada de misteris, que exigeix sacrificis humans). Olcina domina el procediment pel qual una història per ser explicada pot contenir un petit assaig sobre el llenguatge («Striptease per a invidents») o sobre la naturalesa humana dominada per l'egoisme i la concupiscència («Precisament avui», «Un home amb gruix humà»). Salut, Olcina. Per molts anys, Laertes.

Novedad editorial: «El Egipto de los magos», de Rudyard Kipling

EL EGIPTO DE LOS MAGOS

—Rudyard Kipling—

Edición de Emili Olcina

[más información]

Kipling viaja a Egipto y visita el Sudán entre invierno y primavera de 1913 movido por el deseo de “descubrir el sol”, y los juegos de luces y sombras darán las páginas más llamativas de un texto que varias veces proporciona ejemplos modélicos de impresionismo literario y casi se diría que pictórico. Sus descripciones del desierto o de los colosos de Abu Simbel hacen que el texto literario adquiera las propiedades de las más límpidas imágenes visuales, o en las necrópolis egipcias hace sentir la humedad, la opresividad y los ecos y resonancias en las cámaras y pasadizos subterráneos de las tumbas labradas en la roca y a la vez transmite el encanto de las escenas de la vida cotidiana representadas en sus paredes.

Pero Kipling viaja también para conocer los peligros que amenazan el dominio de Gran Bretaña en sus colonias norteafricanas. Más allá de la brillantez paisajística, su texto remite a la formación, en el norte de África, de movimientos anticolonialistas que, ceñidos entonces a la lucha por la soberanía nacional, se situaban ya en la línea que lleva a la lucha por la soberanía popular en las revoluciones democráticas desencadenadas en 2011.

Rudyard Kipling. Novelista, poeta, brillante periodista, e indiscutido como uno de los más grandes (según muchos, el más grande) de los autores de narrativa breve en lengua inglesa, Rudyard Kipling (su nombre de pila es el del lago inglés junto al cual se conocieron sus padres) nació en Bombay (India) el 30 de diciembre de 1865. Con sus relatos publicados en la India desde 1884 ganó fama internacional, y en 1889 llegó ya consagrado a Inglaterra, donde residió (salvo por paréntesis en los Estados Unidos y África del Sur) hasta su muerte (en Burwash, Sussex) el 18 de enero de 1936. Especialmente popular por sus dos Libros de las tierras vírgenes (1894 y 1895) y por Kim (1901), desde 1907 es el ganador más joven (41 años) del Premio Nobel de Literatura. Pese al humor alegre de varias de sus obras más famosas, una pista fiable de su clima espiritual es su maestría en el género del terror fantástico.

El preparador de esta edición, Emili Olcina, es novelista, ensayista y, a veces, guionista de cine. Ya se ha ocupado de Kipling preparando, para esta misma colec­ción, la edición de Viaje al Japón.

Josep Pedrals i Vicenç Pagès festegen Gargantua i Pantagruel!!

Josep Pedrals diu:

REVELAR RABELAIS

Hi ha un fragment que m’al•lucina

al llibre de Gargantua,

un passatge que accentua

la tasca concisa i fina

d’edició d’Emili Olcina

que ha fet un treball preciós

Al capítol vint-i-dos

hi ha un llistat molt exhaustiu

dels jocs del gegant, un riu

a prova de traductors.

Olcina ateny l’excel•lent

en la lúdica de l’ogre.

Li atorguem un vehement

títol de paradoxògraf.

Josep Pedrals, 3 de maig de 2011, diari Ara

Vicenç Pagès diu:

ABANS DE LA NOVEL·LA

A L'art de la novel•la, Milan Kundera estableix una identitat entre novel•la i edat moderna: parlar d'aquest gènere literari abans de Cervantes es pot considerar un anacronisme. A mesura que avancem en el temps, la novel•la no es desenvolupa, sinó que més aviat es limita, fins que al segle XIX s'estableix com un gènere tancat: realista, coherent, versemblant. Al llarg d'aquest recorregut, la novel•la ha desestimat altres possibilitats, com ara la que el mateix Kundera anomena «la crida del joc», representada per Tristram Shandy, de Laurence Sterne, i Jacques el fatalista, de Denis Diderot. Entenc que dins aquesta línia, practicada fora del mains-tream, brillen amb llum pròpia Gargantua i Pantagruel, escrites al segle XVI per François Rabelais, i recentment traduïdes al català per Emili Olcina.

Tot i que se solen publicar plegades, Gargantua i Pantagruel són dues obres que es van editar amb tres anys de diferència (1532-35), i amb l'ordre invers al que sol figurar en el títol, tot i que en vida de l'autor ja es van aplegar amb l'ordre que coneixem. Més tard la sèrie va prosseguir amb tres llibres més, dos dels quals es van publicar en vida de l'autor. Lluís Faraudo de Saint-Germain ja havia traduït Gargantua el 1929, i Miquel-Àngel Sánchez Férriz va publicar una traducció molt digna de Gargantua i Pantagruel el 1985 per a la col•lecció MOLU d'Edicions 62, ara introbable.

Amb aquest llibre a les mans, el lector actual accedirà a una experiència molt allunyada de la que li proposen la majoria de les novel•les que es troben avui dia a les llibreries. Per exemple: més que una història, narra un seguit d'episodis vagament interconnectats. Entremig, hi trobem tot d'exercicis d'estil que no contribueixen a dibuixar caràcters ni a fer avançar la trama, però que resulten un fi en si mateixos, a la manera d'un joc. Un exemple són les llistes: els centenars de títols de la biblioteca de Pantagruel, les desenes de maneres possibles d'eixugar-se el cul, els més de dos-cents jocs que practica Gargantua quan és petit. Bé, «petit» potser no és la paraula adequada, ja que quan és infant s'alimenta de la llet de 17.913 vaques, i el seu volum és tan considerable que té «gairebé divuit sotabarbes». Per tot plegat, no és estrany que anys després la seva orina desfermada ofegui 260.418 parisencs «sense comptar dones ni nens».

El regne de la hipèrbole. No costa gens imaginar-se la joia de l'autor quan escrivia, ni tampoc la dels seus contemporanis quan el llegien: en vida de l'autor Gargantua va tenir dotze edicions, i Pantagruel deu, fet que, si el relacionem amb les baixes taxes d'alfabetització i l'elevat preu dels llibres de l'època, ens dóna una idea molt precisa de connexió amb el públic. Exigir-li versemblança, en tot cas, equival a demanar a algú que explica acudits que se cenyeixi als fets. De fet, Rabelais no se cenyeix a res: inclou citacions reals i inventades, poemes, sàtires, falses erudicions, estirabots i, per damunt de tot, hipèrboles. Així, dins la boca de Pantagruel s'hi poden trobar prats, boscos i fins i tot ciutats populoses i fortificades, tot i que viure-hi pot presentar problemes: tal com narra el llibre, una exhalació fètida va provocar la mort a més de dues-centes mil persones que s'hi arreceraven. En compensació, una llufa del mateix personatge va provocar el naixement de cinquanta mil pigmeus.

En aquesta obra tot és possible: Gargantua va néixer per una orella, els personatges moren a milers, de vegades algun ressuscita... Aquest excés, prolongat en tres-centes pàgines, podria causar fatiga en el lector, però no és el cas ja que es tracta d'excessos variats, de manera que el llibre resulta perfectament imprevisible. Els personatges secundaris poden esdevenir protagonistes, i ni tan sols les dimensions de l'exageració es mantenen, ja que la gegantor varia segons les necessitats del guió. Així, en un dels capítols se'ns diu que Gargantua viatja en cavall, però ¿com hauria de ser aquest animal per transportar algú que allotja ciutats senceres a la boca? De quins altres animals hauria nascut? Ni ho sabem ni ens en preocupem.

El llibre se sosté principalment per la llengua. Emili Olcina ha fet una feina tan extraordinària que de vegades resulta difícil esbrinar on acaba la feina de Rabelais i on comença la seva. Fixem-nos, per exemple, en aquest fragment que descriu els primers anys de Gargantua: «Petava de gras, pixava contra el sol, si plovia s'amagava dins l'aigua, batia el ferro en fred, somiava en no-res. Es feia l'innocent, vomitava pudent, recitava el Parenostre del mico, donava alfals a les truges, castigava el gos davant el lleó, posava el carro davant dels bous, es rascava on no tenia picor, es ficava on ningú no el demanava, abastava molt i estrenyia poc, es menjava el pa blanc abans que el negre, ferrava les cigales, es feia pessigolles per fer-se riure, engolia força bé els àpats, feia cantar el Magnificat a maitines, i ho trobava pertinent.» En aquesta festa de la llengua topem amb troballes com pixallençols, mastega- pedres, criapanxes o aplegacagallons.

L'era de la Reforma. La feina d'Olcina no es limita a la traducció, sinó que inclou abundants notes a peu de pàgina que ens orienten en la selva ludolingüística i intertextual del llibre. En el pròleg, ens recorda que Rabelais va ser contemporani de Martí Luter, Leonardo da Vinci, Copèrnic i Erasme de Rotterdam. En plena era de la Reforma, aquest autor va narrar la corrupció de l'església catòlica, la multiplicació de les relíquies, el celibat i el fariseisme. Copio del pròleg: «Si la Contrareforma adora el cos físic turmentat d'un Crist que sua i sagna, Rabelais celebra amb alegria la dignitat atorgada per Crist al cos humà i es recrea a resseguir-ne les funcions púdicament ignorades pels artistes, els teòlegs i els místics de totes les confessions cristianes.»

El que ens proposa Gargantua i Pantagruel és una relació amb la ficció diferent de l'habitual, pròpia d'una època anterior no només al realisme tal com l'entenem avui dia, sinó anterior també al romanticisme. Ara que patim tantes obres de ficció ambientades en èpoques presumptament pretèrites on els personatges es captenen amb el tarannà, la gestualitat i el vocabulari que són privatius dels nostres dies, val la pena submergir-se en un text que ens transmet íntegre el sabor de quatre segles enrere. En aquest llibre l'amor, la mort i l'humor no tenen cap relació amb la manera d'entendre'ls avui. La relació entre els cossos és bàsicament física: no hi ha afecte en la relació amb l'altre sexe, ni tampoc existeix la pietat en relació amb els enemics. El que importa és la satisfacció de les necessitats, de totes les menes de fam i de set. Com diu un dels personatges, «Jo bec a tots els guals, com un cavall de procurador», frase que condensa la crítica social, l'hedonisme, la hipèrbole i la manca de sentimentalisme que amara el llibre. Podríem dir el mateix de moltes escenes dels germans Marx: el capítol 20 de Pantagruel sembla escrit pels mateixos guionistes d'Una nit a l'òpera. La mena de converses que mantenen els protagonistes quan han begut, en què barregen el llatí, l'escatologia i el catolicisme, recorden també les que manté Stephan Dedalus a Ulisses. Tant Rabelais com Joyce i els germans Marx tenen en comú una vulgaritat desacomplexada, una joia de viure desenfrenada, incorrecta i encomanadissa.

Vicenç Pagès, L'Avenç, maig de 2011

Entrevista a Emili Olcina, traductor de Gargantua i Pantagruel

Reproduïm, pel seu interés, l'entrevista que la periodista i poeta Anna Ballbona va fer-li a Emili Olcina, traductor de Gargantua i Pantagruel, entre molts altres títols. L'entrevista va aparèixer al diari El Punt, ahir dilluns 4 d'abril.

Emili Olcina (Barcelona, 1945) és narrador i assagista i ara acaba de traduir ‘Gargantua i Pantagruel' (Laertes), obra capital de la literatura universal. Amb una notable trajectòria com a traductor, Olcina admet que l'obra de Rabelais és la que li ha costat més de desentranyar. L'anterior i única traducció al català existent era del 1985 –a la MOLU–, avui introbable.

—D'on surt la seva traducció de Gargantua i Pantagruel?

—Hi havia una traducció de l'any 85, però està fora de circulació. Em va semblar que era un buit interessant a omplir. I aleshores m'hi vaig llançar, per militància literària. Era una feina molt difícil. M'ho vaig prendre com un treball d'escriptor, no com un treball de traducció.

—Per què s'ha sentit més escriptor?

—M'he hagut d'enfrontar a la feina amb les eines de l'escriptor més que amb les del traductor. Es tractava de refer un text ja conegut, reescriure'l amb fidelitat a les idees. La idea és que el lector de l'obra traduïda rebi les mateixes sensacions que el lector en llengua original. Ara, és clar, quina era la manera de llegir del francès del segle XVI i quina és la manera de llegir actual, com guardar les proporcions, és una feina gairebé d'impossible solució. Però alguna solució havia de tenir. I era ficar-me en la pell de Rabelais i veure què volia fer, quins trucs utilitzava com a creador.

—En començar la tasca, ha vist detalls que no sabia?

Sempre. Et fiques dins d'un text literari i descobreixes una nova manera de veure la realitat, l'entorn. Gargantua i Pantagruel és una obra esplèndida, amb una varietat de registres il·limitada. Com altres renaixentistes, Rabelais situa l'ésser humà en el centre del món, desplaçant el teocentrisme. Ho fa convertint l'ésser humà en un gegant. No un tità o un Prometeu, sinó un ésser humà amb totes les seves servituds.

—L'exageració ho fa tot més complicat?

—Rabelais té una llibertat absoluta i l'exerceix. Els gegants són gegants quan li interessen. I quan no, no ho són. En un paràgraf tenen les dimensions d'una persona ordinària i en el següent són gegants d'una magnitud increïble. Els va ajustant a la mesura de la narració i no grinyolen.

—Un home gegantí al centre del món és el que és revolucionari per l'època?

—Sí. I també la no-idealització, el realisme. Sembla absurd parlar de realisme amb gegants monstruosos, però ell situa l'home de debò en el centre del món, amb les seves funcions excrementals, digestives, sexuals, amb totes les insuficiències, pors, dubtes...No és un heroi, un déu ni l'Adam de la Sixtina. En aquest aspecte va anar més lluny del que s'ha anat mai.

—Què pot sorprendre al lector?

—Rabelais tenia la fixació saludable de no repetir-se mai. És tot diferent. Barreja fragments de poesies burlesques amb passatges d'exposició moral, amb unes aventures extraordinàries. Hi ha acció, humor, escatologia, sexe... La varietat pot sorprendre i també que tres quarts de segle abans del Quixot ja s'estigui fent sàtira de les novel·les de cavalleria. La sorpresa és constant. Les ocurrències de Rabelais són infinites. És una manera moderna de fer literatura, no cenyir-se a uns límits genèrics. Inventa paraules, situacions que no s'havien imaginat mai.

—En quin sentit la sàtira va més enllà?

—En el sentit essencialment social i intel·lectual. Rabelais està lliurant la batalla contra la Sorbona, que és el bastió del pensament tradicional, de l'escolàstica, i està tancada als aires nous de reforma. És una obra militant, compromesa contra el tancament mental, la misèria moral, la rutina intel·lectual. L'obra exemplifica el contrari de totes aquestes coses, en un moment de canvi brutal de la societat. Fa propaganda dels pensadors més avançats de l'època.

La crida de Cthulhu: La compilació de relats més exacta de H.P. Lovecraft

El dijous que presentàvem Gargantua i Pantagruel a l'Horiginal (aviat penjarem fotos i vídeos) vàrem llegir un senyor article a doble pàgina publicat al suplement cultural de l'Avui dedicat a Lovecraft i a la nostra antologia La crida de Cthulhu. va ser una agradable sorpresa, que volem compartir amb vosaltres.

AMB LOVECRAFT, EN UN SOMNI

Laertes publica La crida de Cthulhu i altres narracions

Pere Guixà

Cap als anys 50, quan escrivien al setmanari Destino, Néstor Luján i Joan Perucho viatjaven sovint a França. Eren viatges de recerca gastronòmica i literària. En una d’aquestes escapades, Perucho va descobrir un llibre que es deia La couleur tombée du ciel, d’un desconegut escriptor nord-americà de nom curiós: Lovecraft. Perucho, que va quedar molt impressionat amb aquell llibre de relats, va ser qui va fer conèixer a casa nostra aquest escriptor, sobretot a partir que publiqués, el 1956, la plaquette amb el conte Amb la tècnica de Lovecraft. Avui H.P. Lovecraft (1890-1937) és prou conegut, però aleshores aquella referència en el primer conte que escrivia Perucho semblava una invenció, deslligada de la identitat d’un escriptor real, i suposo que així es devia llegir aquell conte.

Va caldre esperar tres dècades perquè apareguessin les primeres traduccions de Lovecraft al català: A les muntanyes de la follia, L’ombra sobre Innsmouth, L’horror de Dunwich i El cas de Charles Dexter Ward. Són contes o nouvelles que pertanyen a l’últim període de l’autor de Providence, aquell que va del 1927 al 1937. La compilació de relats que Laertes acaba de publicar és la més exacta, fins i tot més generosa, que es podia fer, sobretot tenint en compte que fa vint anys que no se’n traduïa res i calia urgentment un nou lliurament. Per què s’ha produït aquest buit? Difícil saber-ho, més encara si pensem que, a banda de les nombroses traduccions en castellà, potser aquelles primeres versions estaven induïdes per un altre llibre que semblava una extravagància deliciosa: l’antologia Lovecraft, Lovecraft (1981), del col·lectiu Ofèlia Dracs. Sigui com sigui, en aquests vint anys han succeït dues coses. D’una banda, Lovecraft ja no només apareix plenament inserit dins la gran tradició del gènere fantàstic, sinó que ha rebut un interès acadèmic més ampli i generalista, després que alguns grans canonistes haguessin negligit l’autor. D’altra banda, Lovecraft ha trobat els fanàtics per a qui escrivia però que no van seguir-lo en vida. Jugadors de rol, aficionats als videojocs i lectors de còmic.

Lovecraft tenia un principi de realitat vague. Sexe, diners, família, gastronomia, oci, ritus socials... tot això li importava poc, o fins i tot ho repudiava –viatjar encara li agradava una mica, sobretot als últims anys, malgrat que no tenia ni cinc–, però no era el misantrop que alguns biògrafs han volgut veure. Si fos així, la seva obra ja s’hauria oblidat. Els seus nombrosos amics, allò que se n’ha dit El Cercle Lovecraft, van divulgar la seva obra i van bastir un pont entre els seus nous seguidors de la cultura audiovisual i els lectors que va tenir a Weird tales (Lovecraft només va publicar un llibre en vida), la revista pulp de literatura fantàstica més important dels EUA als anys 20 i 30 i de la qual era un dels col·laboradors destacats. Però hi ha un lector de Lovecraft que hi veu una aportació nova dins la literatura fantàstica i alhora fascinat per l’estil (un estil d’atmosferes, més d’intensitat i foguerada que equilibrat).

De fet, una simple lectura dels moments climàtics, autènticament extraordinaris, dels seus contes ja relativitza qualsevol consideració sobre què és l’estil en literatura. Aquí el bon lector de Lovecraft, apassionat pel món que va bastir el de Providence, gairebé es torna fanàtic, si bé sap aturar el seu entusiasme i acaba veient defectes de construcció, èmfasis innecessaris i, fora d’això, l’aparatositat i la lletjor a què certa massificació cultural pot conduir un univers d’autor. S’ha insistit molt que el seu gust per suscitar por en el lector venia de la por de l’altre, i d’aquí el seu racisme arianista (molt estudiat pels seus biògrafs, sobretot L. Sprague de Camp). És evident, en tot cas, que la seva literatura hauria guanyat en quotidianitat i humanitat si Lovecraft no hagués viscut sempre tan isolat, amb idees d’un reaccionarisme indigerible (si bé no pas inhabituals en el seu context històric i social). Lovecraft fa bona la idea que el gènere fantàstic és molt sovint cultivat per autors políticament conservadors; i és que un senyor, segons deia, no hauria mai d’empastifar-se les mans escrivint sobre la realitat.

Dèiem que l’antologia La crida de Cthulhu i altres narracions, a càrrec de l’especialista en literatura fantàstica Emili Olcina, que també en firma la traducció, és la millor que es podia fer. És ben bé així, ja que d’una banda fa un recorregut temporal per l’obra de l’autor (tot i que encertadament bandeja els primers contes), i de l’altra escull alguns dels grans contes de Lovecraft, com ara El color que va caure del cel, La crida de Cthuhu, L’estrany, La pintura a la casa, La música d’Erich Zann, L’habitant de les tenebres... Lovecraft, en la seva ingent correspondència, deia que en la seva obra hi reconeixia els contes Poe (contes de malsons gòtics o macabres) i els contes Dunsany (plens de somnis, d’arqueologia i exòtics), però que no hi havia manera de trobar els contes Lovecraft. Ara sabem que aquests contes va escriure’ls al final de la seva vida. Sovint s’ha dit que la literatura fantàstica és un gènere històric que acaba quan la ciència s’eixampla i fa impossible la credulitat del lector i, en conseqüència, s’esfondren tots els efectes d’horror, terror, angoixa... Lovecraft posa una nova baula en la creació de contes fantàstics, i especialment ho fa en el dels mites de Cthulhu (els quals, val a dir, els seus epígons van deixatar en voler reconstruir nissagues de déus a l’estil Tolkien).

Ateu i materialista, Lovecraft era un apassionat de la ciència i els seus últims descobriments, però només per trobar-hi aquelles escletxes irregulars que li permetien esquivar-la. La seva tramoia continua sent massa gòtica per considerar-lo un escriptor de ciència-ficció, però certament és dels primers a codificar aquest subgènere del fantàstic. Si el conte sobrenatural al segle XX es fa intertextual o paròdic (Perucho, Borges, Calvino), d’una banda, o quotidià i psicològic, de l’altra (Felisberto Hernández, Buzzati, Cortázar, Calders), Lovecaft hi aporta la preocupació científica per explicar l’univers i trobar-hi la malvestat d’aquest coneixement. Però, deixant de banda les taxonomies del fantàstic, pensem en Lovecraft i veiem algú que al capdavall anava, en el seu dia a dia, a l’encalç d’allò inaprehensible i torbador, d’aquell paisatge de la realitat concreta que el connectava amb la bellesa del misteri, que és allò que fa possible l’anhel perquè la vida continuï. La ciència acotava el cosmos i ell hi cercava la part encara desconeguda, aquella que ens causa incertesa, fascinació o horror. D’algú així, tot i que ens sacsegi amb la creació d’uns éssers o situacions a qui la humanitat només els importa per laminar-la, només podem considerar que cercava una transcendència millor.

A la compilació que s’acaba de publicar hi ha deu contes del més bo que va escriure. No puc estar-me de completar aquesta desena amb d’altres que n’han quedat fora, que enumero, per pur plaer: El clergue pèrfid, Els somnis a la casa de la bruixa, A través de les portes de la clau de plata, El qui xiuxiueja en la foscor i En la nit dels temps.

El Japón de Kypling en la radio (entrevista a Emili Olcina, traductor del libro)

Emili Olcina, el traductor de Viaje al Japón, de Rudyard Kipling, habla del libro en una interesantísima entrevista para la hora de Asia, de Radio Exterior-Radio Nacional de España . ¡¡A partir del minuto 7' 20''!!

El Japón que vio Kipling. (La hora de Asia)

Cuentos de soldados y civiles, ressenyat per Vicenç Pagès

Vicenç Pagès parla d'Ambrose Bierce i de Cuentos de soldados y civiles, a la revista Presència.

[més informació]

Virginia Woolf es preguntava què hauria escrit Jane Austen si, en comptes de dur una vida situada dins els límits de la domesticitat més anodina, hagués pogut desenvolupar el seu talent després de conèixer totes les cares de l’experiència humana que es poden trobar en esdeveniments tan intensos com una guerra. No ho sabrem mai. En canvi podem gaudir dels contes bèl•lics que va escriure Ambrose Bierce després de participar en la Guerra de Secessió dels Estats Units.

Potser algun lector coneix Bierce com a autor del Diccionari del diable, un tractat de cinisme que acaba resultant de tot excepte cínic. Laertes acaba de publicar Cuentos de soldados y de civiles, que recull una trentena de relats, entre realistes i fantàstics, que revelen tot de detalls humans d’un conflicte que ens sol arribar en forma de tòpics de tercera mà. Ambrose Bierce, en canvi, es basa en les seves vivències, i aconsegueix fer-nos veure el conflicte d’una manera nova –i, segurament, ajustada als fets.

El conte més impressionant del recull, Chikamauga, mostra la visió de la guerra a través dels ulls d’un infant. Es pot entendre com un precedent de La vida es bella, aquell film sobre l’Holocaust que provoca somriures i llàgrimes en la mateixa escena, un efecte semblant al que provoca el nen de Chikamauga quan, armat amb una espasa de fusta, s’enfila sobre un soldat agonitzant per jugar-hi.

No és casual que Emili Olcina, el traductor i editor de Cuentos de soldados y civiles, sigui una autoritat en matèria de literatura fantàstica, i sobretot d’humor negre (tota la vida li estaré agraït per haver-me fet descobrir la narrativa de Saki). Alguns personatges de Bierce podrien formar part d’una antologia del gènere: Parker Adderson, que fa broma poc abans de ser executat; el doctor William Mancher, que pretén curar el director del manicomi de Bloomingdale; Harker Brayton, que mor de terror davant una serp dissecada. Ambrose Bierce excel•leix sobretot en les últimes línies dels contes, on les paradoxes del destí sorprenen el lector de manera convincent. Sembla que ens vulgui dir que on s’acumula més humor negre, més somriures tristos, més malenconia encomanadissa, és en les ironies amb què ens sorprèn la realitat -en la pau o en la guerra, tant és.

Vicenç Pagès

Novedad editorial: Cuentos de soldados y civiles, de Ambrose Bierce

Guerra, s. Subproducto de las artes de la paz.

Paz, s. Época de engaño entre dos épocas de lucha.

Ambrose Bierce, Diccionario del diablo

CUENTOS DE SOLDADOS Y CIVILES

AMBROSE BIERCE

—Traducción y edición de Emili Olcina—

Laertes editorial se complace en presentar la edición más completa posible del conjunto de relatos Cuentos de soldados y civiles, del legendario escritor norteamericano Ambrose Bierce, con un interesantísimo prefacio del editor y traductor de esta obra, Emili Olcina.

De un humor corrosivo solo comparable al de Wilde, eslabón imprescindible entre Edgar Allan Poe y Lovecraft, la obra de Bierce ha pasado por méritos propios a la categoría de literatura de culto.

Ambrose Bierce (1842- ?) fue oficial nordista y combatiente de primera línea en la Guerra Civil Americana (1861-1865), y vivió en la efervescente ciudad de San Francisco de esa época, que también era la de los pioneros y los buscadores de oro. Es desde su experiencia personal que Bierce, en los Cuentos de soldados y civiles, narra las aventuras que se desarrollan a lo largo de los ejes conflictivos Norte-Sur, Este-Oeste, sobre los que se construye la nación norteamericana actual.

Los paisajes y situaciones de esta obra son, en los cuentos de soldados, las escaramuzas, ejecuciones y guardias nocturnas. En los cuentos de civiles; los campamentos de buscadores de oro, los duelos, los crímenes y los enfrentamientos tanto a fieras como a los entes fantasmales que acechan en la desolación de los bosques y los desiertos del Oeste americano.

Todos los cuentos que conforman este libro están impregnados de un humor a menudo tan ácido y negro que no resulta fácil percibirlo pero que existe. Lejos de los héroes de una pieza de la épica o la leyenda, los personajes de Bierce, encarados a retos casi sobrehumanos, como librar una guerra o adentrarse en inmensidades desconocidas, han de enfrentarse a fuerzas destructivas de su propio interior que hacen eco a los peligros exteriores que los envuelven.

La desaparición de Ambrose Bierce, en 1914, en el torbellino de la revolución mexicana contribuyó a erigir en un mito la figura y la vida de uno de los más grandes escritores norteamericanos.