Sempre fa goig llegir ressenyes com la que ara transcrivim. Va aparèixer a l'estimable blog
Diari d'un llibre vell, i parlar de
Planilàndia, que Laertes ha reeditat recentment.
ATENCIÓ, AQUEST POST CONTÉ SPOILERS!
Una de les moltes coses bones que tenen les festes nadalenques són les trobades familiars, especialment quan tens la possibilitat de gaudir dels desplaçaments amb una lectura agradable i breu.
«Planilàndia. Una novel·la de moltes dimensions» és tot un clàssic que, en el meu cas, vaig llegir ja força temps en castellà. Mentre estava comprant els regals nadalencs, vaig trobar-me amb aquesta reedició de la traducció al català que tot just s’acaba de publicar, així que vaig decidir autoregalar-me el llibre. L’he llegit durant els desplaçaments d’anada i tornada al tren pel dinar de Sant Esteve.
Planilàndia ens presenta la història d’un món on només hi ha dues dimensions: la llargada i l’amplada. Hi viuen uns éssers plans, amb formes poligonals (en el cas dels mascles) o de línies i la seva vida està marcada en funció de la seva forma al néixer. Els éssers no tenen la possibilitat de canviar d’estatus social; la seva única aspiració és que els seus fills vagin assolint una forma cada vegada més propera al màxim graó social: el cercle.
En el moment de néixer es fa una comprovació de si el polígon és prou regular. Si es detecta una irregularitat, la criatura es marcada com a deforme i pot ser directament eliminada. En altres casos, se’ls permet viure però d’una forma totalment marginada i predestinada a les feines més barroeres, sense possibilitat de tenir fills i sota vigilància constant.
Pràcticament al mateix nivell hi trobem les dones, que no són altre cosa que una simple línia. No tenen pràcticament cap dret i, en determinats llocs es veuen obligades a tot un seguit de normes absurdes per evitar que puguin corrompre la moralitat de la societat.
Ja dins dels homes hi trobem diversos estadis. El més baix està format pels triangle de dos costats iguals i fan tasques de criats, patges i policies si són dels bons… o soldats i lladres si el seu angle és suficientment agut per convertir-los en éssers perillosos. A mesura que es triangles de dos costats iguals, els isòsceles, van tenint descendència la tendència és que cada vegada s’acostin més als triangles de tres costats iguals, els equilàters. Són els menestrals i comerciants.
Arribat a aquest punt, cada nova generació guanya un nou costat. Així dels triangles equilàters neixen quadrats (advocats); d’aquests els pentàgons (professionals liberals com metges, científics, etc…); el següent estadi són els hexàgons que ja es consideren com classe alta, on el nivell està indicat pel nombre de costats que té. Al capdamunt de la societat hi trobem els cercles –o polígons amb tants costats que semblen cercles. Són els summes sacerdots de Planilàndia i els responsables de prescriure les lleis.
El narrador, un quadrat, ens explica com és la vida en aquest món i els diversos costums socials. També ens explica el somni que va tenir un dia on visitava un món d’una única dimensió, Linilàndia, i la conversa que té amb el seu rei, amb les dificultats per fer-li entendre l’existència d’una segona dimensió. Això és el preàmbul a una visita que rep a casa seva, on un misteriós i perfecte cercle apareix i desapareix (recordeu com Carl Sagan ho explicava a «Cosmos») a mesura que el seu cos tridimensional va travessant el món bidimensional.
El diàleg entre els dos éssers és frustrant, ja que no troben formes d’entendre’s. Així que finalment l’esfera decideix agafar al quadrat i portar-lo a donar una volta. Imagineu-vos el shock de veure, de cop, el teu món des d’una perspectiva totalment desconeguda i que ningú del seu univers havia estat capaç de veure mai.
En acabar el seu viatge, el quadrat es troba amb els problemes de la incredulitat general quan intenta explicar la seva experiència, amb l’afegit que els summes sacerdots han dit que qualsevol que tracti de corrompre la societat amb pensaments d’un altre univers serà castigat.
Dit i fet, el nostre amic quadrat acabarà a la presó.
Tenint present l’època en que va ser escrita l’obra, finals del segle XIX, en una societat on les diverses classes socials estaven rígidament marcades i on cadascú està predestinat a fer allò que ha de fer en funció de la seva classe… és fàcil veure «Planilàndia» com una representació crítica del món.
