"Periodisme polític sense periodistes". Una crítica sobre «Los nuevos déspotas del periodismo político», de Ramon Miravitllas

Adjuntem a continuació la crítica que Enric Gil ha escrit sobre Los nuevos déspotas del periodismo político, de Ramon Miravitllas, per la web El Pou de la Gallina Digital, de Manresa.

"Periodisme polític sense periodistes"

LLIBRES. Us oferim una nova ressenya d’un llibre d’actualitat sobre política. Aquesta vegada, “Los déspotas del periodismo político”, una anàlisi de les complicitats entre periodistes i polítics a l’Estat espanyol, a càrrec de Ramon Miravitllas, un professional amb una llarga trajectòria a l’esquena que condueix el programa La Nit, a COM Ràdio. 

Títol: Los nuevos déspotas del periodismo político
Autor:  Ramon Miravitllas
Editorial: Laertes
Pàgines: 222
Preu:  16 euros
Edició: Febrer 2012 

El periodisme pateix una doble crisi. En primer lloc, econòmica: les noves tecnologies obliguen a canviar els models de negoci i els mitjans tradicionals perden volum en benefici d’una nova via: Internet, que fins ara ha resultat ruïnosa. I, després, d’ètica: les connivències amb les elits polítiques i econòmiques embruten i corrompen el periodisme fins al punt que s’ha convertit en un actor polític que protegeix -i engrandeix- un món de dirigents endogàmic i allunyat de la societat.

Miravitllas (Ripoll, 1949) defensa aquesta doble hipòtesi aLos nuevos déspotas del periodismo político, un assaig que alarma sobre la situació del periodisme a l’Estat espanyol. Per força, Miravitllas sap de què parla. Una llarga trajectòria professional l’avala: ha passat pels equips de Mundo Diario, El Periódico de Catalunya, Inverviú, RTVE i COM Ràdio.

El llibre té vuit capítols més un epíleg dedicat a Internet. De manera desordenada, l’autor planteja, d’una banda, històriques disjuntives conceptuals del periodisme discutides a les Facultats de Comunicació -objectivitat i subjectivitat, (auto)censura, fonts interessades, límits legals...- i, de l’altra, desenvolupa una mena de J’acuse apuntant a males praxis dels mitjans tradicionals pel que fa a qüestions polítiques. Tot plegat, embolcallat en un llenguatge agut i punyent, amb certes dosis d’ironia sagaç.

Tanmateix, la indignació feixugament imperant en gairebé tot el volum -sobretot fins al capítol sis- fa pensar que, més enllà de denunciar el mal periodisme, Miravitllas es desfoga de totes les injustícies que ha vist o ha viscut en l’exercici de la professió. Cal reconèixer la valentia de l’autor per entrar de ple en qüestions espinoses que apunten tant a mitjans escorats a la dreta o com els més afins a l’esquerra.

Una opció de periodisme o una opció política? 

Miravitllas fa una defensa aferrissada del periodisme com a eina fonamental per garantir

una democràcia sana amb uns ciutadans lliures. Fa una anàlisi acurada i interessant sobre els xocs entre la voluntat d’informar del periodista i la intimitat de la persona. I regala perles en forma de sentències dignes de ser memoritzades: «"Parlem com a cavallers o com el que som?" En l’ofici d’informar parlar com a cavallers és parlar del que som, però amb la distància de cavallers”».

Tot i així, el llibre esdevé una mena de boc expiatori per on l’autor treu ràbia acumulada. Per això, reflexions agudes i acusacions fonamentades s’afebleixen per sentències maximalistes que provoquen perplexitat al lector per la lleugeresa i la superficialitat amb què es deixen anar. Quin sentit té, per exemple, barrejar el concepte de la crosta pujolista/nacionalista de TV3 -donant per bona la definició que en va fer el polític socialista Joan Ferran- amb el fet que la televisió catalana patrocini i tingui predilecció per al FC Barcelona abans que el Reial Madrid? O per què desautoritza Le Monde Diplomatique adduint només al fet que el director de l’edició espanyola,Ignacio Ramonet,”es rendeix al peus de Fidel Castro i altres tòtems de l’esquerra”? Falta matís.

Miravitllas, el perd una injustificada “nostàlgia del passat” -ell mateix la reconeix-, sobretot del període de la Transició. Escriu, per exemple, que per culpa “d’un nacionalisme tancat, nació contra nació [...] s’ha difuminat l’esperança d’un mercat únic mediàtic i no uniforme, l’Espanya plural”. Sentències d’aquest calibre, sumades a una admiració cap a Felipe González i Pasqual Maragall, a qui manté allunyats de les crítiques i els parafraseja en més d’una ocasió, fa pensar que l’autor, més que reivindicar una opció de periodisme, en algunes ocasions reivindiqui una opció política.

Qüestions a l’aire 

Predileccions polítiques a banda, l’autor també posa sobre la taula disjuntives històriques de l’ofici de periodista, però, novament, es queda en la denúncia i no aprofundeix en conceptes que són claus. Dedica poc espai a parlar sobre objectivitat i subjectivitat, veritat, veracitat i neutralitat, i, alguns d’ells, els barreja com si fossin el mateix.

Al capdavall, l’eina del periodista és la paraula i, com demostra Miravitllas, pot esdevenir un element que distorsiona la realitat. Ara bé, la realitat de què parla el periodista és objectivable? Fins a quin punt es pot parlar de neutralitat i veritat? És que cada vegada que escrivim no hi intercedeix el nostre criteri? És neutre el periodista quan jerarquitza, tria les fonts i quan, en definitiva, escull? Per exemple, és objectiu Miravitllas quan defineix el partit de Ciutadans com a “no nacionalista”?

Fins i tot el mite de l’objectivitat ja té un paper relegat a les Facultats de Comunicació, en benefici de la veracitat i l’equanimitat, el rigor i la humilitat. Però Miravitllas hi passa per sobre. La bona redacció i l’agudesa sarcàstica de l’autor no salven un assaig que pretén, però no acaba de ser un mirall de la situació actual del periodisme.

Los nuevos déspotas del periodismo político és un llibre desaprofitat. Les bones intencions de Miravitllas queden aigualides per un excés de gesticulació. La lectura s’afeixuga i, el més important, el contingut se’n ressent.

"Pels polítics, els periodistes estan amb ells o en contra d'ells". Auri Garcia parla amb Ramon Miravitllas sobre el seu «Los nuevos déspotas del periodismo político».

Auri Garcia. Diari Ara.

Política i mitjans són esferes pròximes que sovint es trepitgen. Alguns polítics voldrien dictar les informacions als periodistes, mentre que alguns periodistes voldrien prendre les decisions pels polítics. I en la relació entre els dos col·lectius, les complicitats i les pressions estan a l'ordre del dia. Aquest és el retrat que fa Ramon Miravitllas, un veterà periodista polític, al llibre Los nuevos déspotas del periodismo político (Laertes), especialment centrat en els comportaments dels informadors.

En una trobada en un bar del centre de Barcelona, a prop de la seu d' El Mundo a Catalunya, Miravitllas s'asseu davant d'un retrat del director d'aquest diari, Pedro Jota Ramírez, i no dubta a identificar-lo com un d'aquests dèspotes del periodisme polític de què parla en el títol del llibre: "És el gran exemple, ja que ha pres posicions polítiques molt concretes que poden fer que se'l confongui, de vegades, amb qualsevol governant". Un altre periodista d' El Mundo , Antonio Alemany, ha estat condemnat a presó per cobrar irregularment de Jaume Matas, a qui lloava en els editorials del diari. Per Miravitllas, és "la versió penal d'un comportament molt freqüent".

Noms a banda, Miravitllas defineix els dèspotes del periodisme polític com "els informadors que sempre donen la raó a una mateixa manera de fer política, encarnada en un mateix partit, amb informacions que són molt més opinatives que interpretatives". Un comportament que es reprodueix a les tertúlies radiofòniques, en què, segons Miravitllas, els opinadors "són intel·lectuals orgànics de partit" i els bons i els dolents "sempre són els mateixos".

Pressions en primera persona

El director del programa La nit de COMRàdio assegura que "pels polítics, els periodistes són enemics a classificar, que estan amb ells o en contra d'ells". I d'aquesta classificació, en sorgeixen les pressions. "La més subtil és la censura econòmica, tot i que de vegades el polític et truca directament o fa que et truquin", detalla. Dels mecanismes de pressió, en cita la concessió de freqüències, les subvencions, les insercions de publicitat institucional i també el bon tracte polític. Uns mecanismes que, diu, "tenen el seu efecte".

Es refereix als mitjans privats, tot i que afegeix que els periodistes dels públics també estan condicionats: "La pressió va en proporció a la magnitud del mitjà i en una gran corporació les pressions són molt grans", explica en referència a TVE i TV3. De TVE diu que "mai ha sigut menys dependent del poder que en l'època de Zapatero i que ara viu un procés d'involució".

És més dur amb TV3: "La modernitat de TV3 no ens pot fer amagar la informació decantada que ha tingut en certs aspectes de relat de país". Creu que "comet l'error de donar-nos com a paradís el que només és una opció política".

A Los nuevos déspotas del periodismo político , Miravitllas també hi confessa pressions rebudes en primera persona: "Un dia, després d'entrevistar José María Aznar, el seu cap de gabinet no va parar de demanar-me, fins i tot agafant-me del braç, que tallés una pregunta". Es va acabar emetent sense canvis, però després que Aznar aterrés a La Moncloa, Miravitllas va durar poc a TVE.

La presentació de «Los nuevos déspotas del periodismo poítico» en imatges

Miquel Iceta ha penjat la seva intervenció en l'acte al seu blog. Molt recomanable!

Una opinió contundent sobre «Los nuevos déspotas del periodismo político», en el blog PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS)

Sense pietat

Andreu Farràs 

El ninguneig és un format periodístic que no s’ensenya a les facultats de ciències de la comunicació, tot i el seu ús freqüent a les redaccions. Té el seu origen en la tàctica de l’estruç: el que no veiem, llegim o escoltem no existeix. I si no existeix no ens hem de preocupar. Si no el veiem, llegim o escoltem en els nostres mitjans de referència, allò no existeix. I els mitjans de comunicació no ens volen decebre. Si hi ha alguna realitat que els incomoda o agredeix, prefereixen ignorar-la i obviar-la que criticar-la o rebutjar-la. Si parlessin d’ella, encara que fos per destrossar-la, li farien un favor. Un clar exemple de ninguneig el va viure Óscar Sánchez, el rentacotxes de Montgat acusat injustament a Itàlia de ser narcotraficant. El Periódico va descobrir la injustícia i en va informar puntual i impecablement. El gran competidor del diari de Zeta va optar pel ninguneig. Óscar no va existir gairebé fins que va ser alliberat.

Res desitjaria més que equivocar-me, però em temo que l’excel·lent llibre Los nuevos déspotas del periodismo político patirà la trista sort de les obres ningunejades pels diaris de més tirada d’aquest país. Els exemplars que haurà repartit l’editorial Laertes seran curosament dipositats en els prestatges de les seccions de cultura dels diaris, a l’espera de l’anomenada fireta, una cerimònia que se celebra a les redaccions de manera periòdica i que està destinada a repartir entre els redactors interessats les dotzenes i dotzenes de llibres que arriben de les editorials i que mai es guanyaran una sola línia de ressenya en aquells mitjans. Després de l’orgia de Sant Jordi, les firetes de les seccions de cultura estan desbordants.

Si Los nuevos déspotas del periodismo político té aquest immerescut destí no és perquè sigui un mal assaig. Tot el contrari, és dels millors llibres sobre periodisme que he llegit, dels més documentats i millor escrits. Una intel·ligent reflexió sobre l’ofici i les seves perilloses trampes. Però la seva gran virtut és alhora la seva condemna: analitza amb total cruesa i sense cap clemència les nombroses misèries de la professió periodística i de les direccions de les empreses de comunicació espanyoles més importants, amb especial incidència en el periodisme anomenat polític i les seves vergonyants relacions amb els poders, des dels editors amb ànsies d’aconseguir algun títol nobiliari fins al becari espavilat i ambiciós que usa la política com a drecera professional. ¿Quin diari d’alta difusió pot ressenyar i, encara menys, recomanar, un llibre que mostra totes les seves vergonyes?

L’autor, Ramon Miravitllas, coneix de primera ma el terreny que ha llaurat. Porta molts anys treballant a la professió des de molt diverses responsabilitats –va ser cap directe meu alguns mesos a El Periódico de Catalunya— i ha tingut l’oportunitat de conèixer a molts col·legues i a dotzenes de polítics catalans de totes les divisions i ideologies, sobretot des de la direcció del programa La Nit de COM Ràdio.

El retrat que dibuixa Ramon de la professió a Los nuevos déspotasés força pessimista. Si es pogués abocar senceret a PAIOS figuraria en la secció d’apocalíptics. Però és un pessimisme ple d’indignació no de resignació. Com que Miravitllas estima aquest ofici, se li noten unes grans ganes de canviar-lo, encara que no se sàpiga ben bé com. Es rebel·la contra l’embrutiment (actual?) dels periodistes i ens culpa a tots plegats del nostre progressiu allunyament dels problemes i les inquietuds de la societat, dels altres ciutadans.

Avui mateix podrem observar un exemple clar i cridaner d'aquesta distància entre el carrer i el periodisme servil. S’acaba de saber aquest migdia que el Rei ha estat operat del maluc. Se’l va trencar mentre caçava a Botsuana. Twitter va ple de comentaris duríssims contra la decisió del monarca de marxar a matar elefants a Àfrica mentre Espanya s’enfonsa en una de les crisis polítiques i econòmiques més profundes de la democràcia. Mirem demà com informen i editorialitzen els quatre o cinc diaris de més difusió d’Espanya i fins on arriben les seves crítiques al cap d’Estat i comparem els escrits amb el que es diu a Twitter, al carrer virtual. Em temo que se semblaran com un ou i una castanya. Cada cop el distanciament és més gran, sobretot quan s’han de tocar determinats inexplicables tabus. A Alemanya, per una irresponsabilitat molt menor, els partits majoritaris d’esquerra i dreta van canviar al president de la República.

Dilluns a les 19.30 de la tarda, Miravitllas presentarà el seu llibre al Col·legi de Periodistes, acompanyat de Felip Puig. Intentaré esbrinar perquè el benvolgut Ramon –després de tot el que denuncia al llibre sobre el cacics polítics-- ha demanat que l’apadrini un dels exemplars catalans més proclius a la mentida, l’autoritarisme i el sectarisme.

Ramon Miravitllas: “En el periodismo existen personas que conspiran muy bien y escriben muy mal” [La Huella Digital]

José Luís Rodríguez-Marín, de la revista universitaria La Huella Digital, ha conversado con Ramon Miravitllas acerca de su libro Los nuevos déspotas del periodismo político. Nos permitimos transcribir su artículo aquí, y os recordamos que el lunes día 16 tenemos una cita con Miravitllas, que presentará su libro con la presencia de Felip Puig (M.H. Conseller d'Interior) y Miquel Iceta (Il·lustre Diputat). Al margen de sus cargos políticos actuales, los dos han sido portavoces del Govern de la Generalitat. 

Los intereses, las vanidades, las sumisiones y las mentiras son sólo algunos de los aspectos que salpican al  periodismo político que se practica en la España de estos días. Este panorama incómodo y delicado ha llevado al periodista Ramón Miravitllas (Ripoll, Gerona, 1949) a emitir una firme denuncia contra los entresijos que se desarrollan en la batalla política que mantienen tanto partidos como medios. En su obra Los nuevos déspotas del periodismo político, el reportero se sirve de la crónica y el ensayo para hacer una dura crítica de la profesión periodística, donde el juego es más sucio que nunca y la verdad pierde terreno en favor de realidades interesadas, retorcidas y crispadas.

Curtido en prensa, radio y televisión, Miravitllases un profesional de la comunicación con amplio recorrido en los medios españoles. Referencia del periodismo crítico y la crónica política, ahora recurre a la literatura para presentar una situación que se antoja fundamental en el devenir de la profesión. Sin caer en el alarmismo o el pesimismo barato, Los nuevos déspotas del periodismo político (Laertes) es una crónica revisionista, clara y sincera que pone en evidencia las distintas problemáticas que han llevado a los comunicadores a una situación tan negativa.

Miravitllas es también profesor. Sus estudiantes saben de antemano la situación a la que se enfrentan, algo en lo que el autor hace mucho hincapié. “A mis alumnos de Periodismo Político de la Universidad Autónoma de Barcelona y de la Universidad de Vic se lo explico a través de la siguiente frase: La situación es grave, pero no seria. Esto quiere decir que no nos tomamos en serio la crisis de la comunicación, del periodismo político”, explica el autor. El surgimiento del “despotismo periodístico” y su evolución es la piedra base sobre la que gira la obra, algo que el propio escritor corrobora asegurando que su libro, que en un principio nació como un “manual de cómo hacer buen periodismo”, acabo transformándose porque el cuerpo le pedía “introducir otras situaciones que explicasen cómo se ha llegado hasta aquí”.

La experiencia en distintos medios también le ha ayudado a dotar de consistencia a sus trabajo. Mundo Diario, Mundo Femenino, El Periódico de Catalunya, Interviú, RTVE oCOM Radio son sustentos suficientes para explicar la degeneración del periodismo político. Esta experiencia profesional le ha llevado a asentar unos antecedentes y un contexto fundamentales para comprender la “grave crisis” por la que atraviesa la profesión. “Son situaciones muy distintas. En los años 70 y 80, especialmente en los 70, existía un enemigo común y entre el periodismo y la política funcionaba un ‘coleguismo’ de conveniencias. La Transición dejó a la política y a los periódicos juntos, unidos de la mano, pero después se separaron poco a poco. Costó mucho deshacer esos matrimonios promiscuos, concertados”, critica el escritor. Hoy en día la situación funciona de otra forma, pero no deja de existir esa unión sórdida entre medios y políticos. Medios que también actúan como sucursales de otros poderes, que capitulan ante los intereses políticos y comerciales de los conglomerados y se enzarzan en guerras de influencias.

Cuando el periodista aspira a conducir elites políticas y masas, cuando la prioridad es ganarse el favor de los que gobiernan y no informar, o cuando la opinión pública está dirigida por medios y partidos, la sensación es que la situación no puede ser peor. “Vivimos en el cenit del despotismo, pero todo parece indicar que mañana irá a más. En España hay una lucha fratricida entre las distintas facciones periodísticas. Aquí se llega a luchas de fuerza insoportable a través del posicionamiento político de los medios, a través de dos grandes empresas que se disputan el control”, asevera Miravitllas. Parecen graves, por lo tanto, las consecuencias de practicar un periodismo sin reglas, mal colocado entre el poder político y económico, y que somete las informaciones a la clase más puramente partidista.

Si se trata de buscar responsabilidades, la lista puede ser interminable: nuevos conglomerados que transforman el periodismo en entretenimiento; nuevos canales de autocomunicación que degeneran el lenguaje informativo; abuso mediático de la razón de Estado; control creciente de la información por las fuentes… Todo esto se ha convertido en un caldo de cultivo ideal para el nuevo orden establecido, algo sobre lo que también reflexiona el autor. “El estado es realmente negativo, de suma de crisis. Crisis financiera desalentadora, que descoloca al profesional. Crisis periodística de siempre, relacionada con las materias primas y las nuevas tecnologías. Crisis de la palabra, que nos deja a merced. Crisis del ser humano y  crisis de la profesión”, señala el experto en comunicación.

Sin embargo, en la profesión también recae la responsabilidad. Si bien es cierto que el poder político busca al mediático, ocurre lo mismo en sentido contrario. Es el periodista el culpable más importante de que mercado y empresa se antepongan a conciencia y ética. “Hay periodistas que se asientan enseguida en la comodidad. En el periodismo existen personas que conspiran muy bien y escriben muy mal. El lenguaje del político no es comprensible y el periodista habla igual que él, por lo que la gente no entiende nada”, asegura Miratvillas.

Su experiencia docente también le ha ayudado a comprender que el panorama que se presenta parte de un problema de base. “Las universidades vomitan profesionales con carencias importantes. Me gustaría saber si las facultades se marcan el camino para enseñar a diferenciar la ética, el rigor… También creo que hay jóvenes profesionales muy bien preparados, pero que en cuanto llegan a los medios se los lleva el primer viento comercial”, advierte el periodista.

Pese a lo negativo de la situación, Miravitllas presenta su obra con cierto aire regeneracionista, en parte como un manual de cómo hacer las cosas bien y, en parte, como una crónica de todos los errores cometidos y que no se deben volver a repetir. Se trata de un paso más hacia la cordura periodística, así como un paso más en la carrera literaria de un autor cuya obra abarca desde la poesía visual hasta la novela, pasando por otros géneros como el relato corto o la biografía.

Ramon Miravitllas, cara a cara amb Carles Flavià. Aquest vespre, a BTV

Avui dimarts, a les 21.30, Carles Flavià entrevista Ramon Miravitllas al Jo que sé!, de BTV. Serà una bona oportunitat d'escoltar, per boca del seu autor, qui són i que fan els nous déspotes del periodisme polític, a qui Miravitllas descobreix en el seu nou llibre!

Diario del Aire —glosario crítico de actualidad— opina sobre «Los nuevos déspotas del periodismo político», de Ramon Miravitllas

LIBROS A DIARIO (Diario del Aire)
"LOS NUEVOS DÉSPOTAS DEL PERIODISMO POLÍTICO"
Autor: Ramón Miravitllas: Editorial Laertes, Barcelona, 2012

Lo estoy leyendo y me parece muy interesante y bastante equilibrada la postura que el autor mantiene respecto al periodismo político en España. Política, dinero y periodismo han perdido los papeles de su relación. Los tres poderes manejan España en un revoltijo ladino que rompe los límites propios y corrompe el mensaje de los medios. Una grave impostura de la que muy pocos hablan en público y sin embargo ocupa la mente de una sociedad civil dolorida y atónita. Nuestro periodismo político está más sucio que nunca: conglomerados de la comunicación que se venden al mejor postor y mercadean con la noticia, diarios que toman partido estricto sin proclamarlo, cuadros dirigentes que hacen del oficio una cuestión de dominio, ilustres cronistas que predican al dictado de sus amos ideológicos, redactores acomodaticios o esclavizados por la crisis y sus estrategas, reporteros que infectan el discurso social de espectáculo de feria, internautas pseudoperiodísticos que implantan un neoterrorismo dialéctico de grueso calibre o juegan a cocinitas políticas, siempre a costa de maltratar la verdad. El autor se sirve del ensayo y de la crónica de los lances más crispados y sectarios de la batalla política española para poner en evidencia un secreto a voces: el negocio hipócrita de los traficantes de realidades amañadas. Una delicada andadura –y no precisamente de puntillas– por el fango fétido poblado de una fauna urticante. De su mano vamos a entrar en un campo de minas plagado de intereses espurios, vanidades explosivas, sumisiones indignas y mentiras incendiarias.

Novedad editorial: «Los nuevos déspotas del periodismo político», de Ramon Miravitllas

LOS NUEVOS DÉSPOTAS DEL PERIODISMO POLÍTICO

 —Ramon Miravitllas— 

[más información del libro]

Política, dinero y periodismo han perdido los papeles de su relación. Los tres poderes manejan España en un revoltijo ladino que rompe los límites propios y corrompe el mensaje de los medios. Una grave impostura de la que muy pocos hablan en público y sin embargo ocupa la mente de una sociedad civil dolorida y atónita. Nuestro periodismo político está más sucio que nunca: conglomerados de la comunicación que se venden al mejor postor y mercadean con la noticia, diarios que toman partido estricto sin proclamarlo, cuadros dirigentes que hacen del oficio una cuestión de dominio, ilustres cronistas que predican al dictado de sus amos ideológicos, redactores acomodaticios o esclavizados por la crisis y sus estrategas, reporteros que infectan el discurso social de espectáculo de feria, internautas pseudoperiodísticos que implantan un neoterrorismo dialéctico de grueso calibre o juegan a cocinitas políticas, siempre a costa de maltratar la verdad...

El autor se sirve del ensayo y de la crónica de los lances más crispados y sectarios de la batalla política española para poner en evidencia un secreto a voces: el negocio hipócrita de los traficantes de realidades amañadas. Una delicada andadura –y no precisamente de puntillas– por el fango fétido poblado de una fauna urticante. De su mano vamos a entrar en un campo de minas plagado de intereses espurios, vanidades explosivas, sumisiones indignas y mentiras incendiarias. ¿Se atreven a acompañarnos?

 Ramon Miravitllas (Ripoll, 1949) es un reconocido profesional de pluma, micrófono, pantalla y aula. Se curtió en los equipos fundadores de Mundo Diario y El Periódico de Catalunya, fue subdirector de Interviú, saltó a RTVE para presentar nuevos formatos de programas de debate y entrevista, y desde 1997 dirige la tertulia La Nit en COM Ràdio. Es profesor asociado de la Universidad Autónoma de Barcelona y de la Uvic, donde imparte la asignatura de periodismo político.