NOVETAT

«Apropa la cadira a la vora del precipici i t'explicaré un conte» (F. Scott Fitzgerald)

 El viatge a l’estranger, 

de F. Scott Fitzgerald 

Edició i traducció d’Emili Olcina

Dibuix coberta: Miquel Zueras

Des de 1925, l’any de la publicació d’El gran Gatsby, F. Scott Fitzgerald va treballar en la que seria la quarta novel·la (i darrera acabada), Tendra és la nit, que es publicaria serialment entre gener i abril de 1934. En el curs d’aquells prop de nou anys, va explorar el territori de la futura novel·la en les disset narracions que formen l’anomenat “cluster” (carràs, conjunt) de Tendra és la nit. Dins d’aquest “cluster”, la mini-novel·la El viatge a l’estranger («On Trip Abroad»), publicada al Saturday Evening Post l’11 d’octubre de 1930, constitueix la que s’anomena (pel cognom de casats de la parella protagonista) la “versió Kelly” de Tendra és la nit, de la qual prefigura els personatges, l’argument, l’ambientació i les situacions.

El viatge a l’estranger s’arrenglera al costat d’El curiós cas de Benjamin Button i d’Un breu retorn a la llar en el cim de la producció fantàstica de Fitzgerald.

Conegut com el gran retratista dels «Feliços» anys 1920, F[rancis] Scott Fitzgerald (1896-1940) va tractar també magistralment la dècada següent, la de la Gran Depressió. Tot i l’addicció a un estil de vida aristocràtic, era un socialista convençut, i la seva obra ofereix una visió demolidora del «Somni Americà» i de les capes privilegiades nord-americanes. La qualitat de la seva narrativa fa que destaqui dins de la generació literària més brillant dels Estats Units, la de Faulkner, Dos Passos, Steinbeck i Hemingway.

Ressenya: «Planilàndia. Una novel·la de moltes dimensions» (Blog Diari d'un llibre vell)

Sempre fa goig llegir ressenyes com la que ara transcrivim. Va aparèixer a l'estimable blog Diari d'un llibre vell, i parlar de Planilàndia, que Laertes ha reeditat recentment. ATENCIÓ, AQUEST POST CONTÉ SPOILERS!

Una de les moltes coses bones que tenen les festes nadalenques són les trobades familiars, especialment quan tens la possibilitat de gaudir dels desplaçaments amb una lectura agradable i breu. 

«Planilàndia. Una novel·la de moltes dimensions» és tot un clàssic que, en el meu cas, vaig llegir ja força temps en castellà. Mentre estava comprant els regals nadalencs, vaig trobar-me amb aquesta reedició de la traducció al català que tot just s’acaba de publicar, així que vaig decidir autoregalar-me el llibre. L’he llegit durant els desplaçaments d’anada i tornada al tren pel dinar de Sant Esteve.

Planilàndia ens presenta la història d’un món on només hi ha dues dimensions: la llargada i l’amplada. Hi viuen uns éssers plans, amb formes poligonals (en el cas dels mascles) o de línies i la seva vida està marcada en funció de la seva forma al néixer. Els éssers no tenen la possibilitat de canviar d’estatus social; la seva única aspiració és que els seus fills vagin assolint una forma cada vegada més propera al màxim graó social: el cercle. 

En el moment de néixer es fa una comprovació de si el polígon és prou regular. Si es detecta una irregularitat, la criatura es marcada com a deforme i pot ser directament eliminada. En altres casos, se’ls permet viure però d’una forma totalment marginada i predestinada a les feines més barroeres, sense possibilitat de tenir fills i sota vigilància constant. 

Pràcticament al mateix nivell hi trobem les dones, que no són altre cosa que una simple línia. No tenen pràcticament cap dret i, en determinats llocs es veuen obligades a tot un seguit de normes absurdes per evitar que puguin corrompre la moralitat de la societat. 

Ja dins dels homes hi trobem diversos estadis. El més baix està format pels triangle de dos costats iguals i fan tasques de criats, patges i policies si són dels bons… o soldats i lladres si el seu angle és suficientment agut per convertir-los en éssers perillosos. A mesura que es triangles de dos costats iguals, els isòsceles, van tenint descendència la tendència és que cada vegada s’acostin més als triangles de tres costats iguals, els equilàters. Són els menestrals i comerciants. 

Arribat a aquest punt, cada nova generació guanya un nou costat. Així dels triangles equilàters neixen quadrats (advocats); d’aquests els pentàgons (professionals liberals com metges, científics, etc…); el següent estadi són els hexàgons que ja es consideren com classe alta, on el nivell està indicat pel nombre de costats que té. Al capdamunt de la societat hi trobem els cercles –o polígons amb tants costats que semblen cercles. Són els summes sacerdots de Planilàndia i els responsables de prescriure les lleis. 

El narrador, un quadrat, ens explica com és la vida en aquest món i els diversos costums socials. També ens explica el somni que va tenir un dia on visitava un món d’una única dimensió, Linilàndia, i la conversa que té amb el seu rei, amb les dificultats per fer-li entendre l’existència d’una segona dimensió. Això és el preàmbul a una visita que rep a casa seva, on un misteriós i perfecte cercle apareix i desapareix (recordeu com Carl Sagan ho explicava a «Cosmos») a mesura que el seu cos tridimensional va travessant el món bidimensional.  

El diàleg entre els dos éssers és frustrant, ja que no troben formes d’entendre’s. Així que finalment l’esfera decideix agafar al quadrat i portar-lo a donar una volta. Imagineu-vos el shock de veure, de cop, el teu món des d’una perspectiva totalment desconeguda i que ningú del seu univers havia estat capaç de veure mai. 

En acabar el seu viatge, el quadrat es troba amb els problemes de la incredulitat general quan intenta explicar la seva experiència, amb l’afegit que els summes sacerdots han dit que qualsevol que tracti de corrompre la societat amb pensaments d’un altre univers serà castigat. 

Dit i fet, el nostre amic quadrat acabarà a la presó. Tenint present l’època en que va ser escrita l’obra, finals del segle XIX, en una societat on les diverses classes socials estaven rígidament marcades i on cadascú està predestinat a fer allò que ha de fer en funció de la seva classe… és fàcil veure «Planilàndia» com una representació crítica del món.

A partir del 5 de novembre, no us perdeu l'adaptació teatral d'Els 39 esglaons, de John Buchan!

A partir del cinc de novembre, no us podeu perdre Els 39 esglaons, obra dirigida per Abel Folk, basada en l’obra John Buchan de mateix títol, i publicada per Laertes en la seva col•lecció L’Arcà. I després podrem decidir si el llibre era millor que l’obra!

ELS 39 ESGLAONS, de John Buchan

John Buchan, fill d'un clergue, va néixer a finals d'agost de 1875, a Perth (Escòcia), i va estudiar Dret a les universitats de Glasgow i d'Oxford. Als vint anys va publicar'el primer llibre, Sir Quixote of the Moors, i es va convertir en un escriptor professional. Va ser, a més a més, advocat, editor, periodista, director de l'Agència Reuter, i parlamentari. Després de ser nomenat Baró de Tweedsmuir, va morir quan era governador del Canadà, el 1940. La seva extensíssima obra literària comprèn biografies, sobretot de personatges escocesos, i novel·les d'aventures. Representa el prototipus d'anglès amant i defensor de la ideq. de l'Imperi Britànic. Coetani de G.K. . Chesterton i d'E.C. Bentley, va rebre la influència de Sir Walter Scott i era admirador de R.L. Stevenson, Rudyard Kipling i, per descomptat, de Sir Arthur Conan Doyle. Per altra banda, és evident que tant Graham Greene com John Le Carré, han vegut de, la mateixa deu.

Richard Hannay, el protagonista d'Els 39 esglaons, la novel·la que avui presentem traduïda per primera vegada al català, respon al prototipus de ciutadà de l'Imperi Britànic tal com l'imagina el seu autor: natural de Canadà, fill d'escocesos, ha estat vivint a Sud-A frica i a Rodèsia, ha participat a la guerra de Matabele i es troba desenfeinat, ociós i, per tant, avorrit a la capital, Londres. Una intriga i un assassinat posterior el portaran a recórrer amb gran dinamisme el país i a salvar l'Imperi d'una amenaça que té accent alemany.

La crida de Cthulhu: La compilació de relats més exacta de H.P. Lovecraft

El dijous que presentàvem Gargantua i Pantagruel a l'Horiginal (aviat penjarem fotos i vídeos) vàrem llegir un senyor article a doble pàgina publicat al suplement cultural de l'Avui dedicat a Lovecraft i a la nostra antologia La crida de Cthulhu. va ser una agradable sorpresa, que volem compartir amb vosaltres.

AMB LOVECRAFT, EN UN SOMNI

Laertes publica La crida de Cthulhu i altres narracions

Pere Guixà

Cap als anys 50, quan escrivien al setmanari Destino, Néstor Luján i Joan Perucho viatjaven sovint a França. Eren viatges de recerca gastronòmica i literària. En una d’aquestes escapades, Perucho va descobrir un llibre que es deia La couleur tombée du ciel, d’un desconegut escriptor nord-americà de nom curiós: Lovecraft. Perucho, que va quedar molt impressionat amb aquell llibre de relats, va ser qui va fer conèixer a casa nostra aquest escriptor, sobretot a partir que publiqués, el 1956, la plaquette amb el conte Amb la tècnica de Lovecraft. Avui H.P. Lovecraft (1890-1937) és prou conegut, però aleshores aquella referència en el primer conte que escrivia Perucho semblava una invenció, deslligada de la identitat d’un escriptor real, i suposo que així es devia llegir aquell conte.

Va caldre esperar tres dècades perquè apareguessin les primeres traduccions de Lovecraft al català: A les muntanyes de la follia, L’ombra sobre Innsmouth, L’horror de Dunwich i El cas de Charles Dexter Ward. Són contes o nouvelles que pertanyen a l’últim període de l’autor de Providence, aquell que va del 1927 al 1937. La compilació de relats que Laertes acaba de publicar és la més exacta, fins i tot més generosa, que es podia fer, sobretot tenint en compte que fa vint anys que no se’n traduïa res i calia urgentment un nou lliurament. Per què s’ha produït aquest buit? Difícil saber-ho, més encara si pensem que, a banda de les nombroses traduccions en castellà, potser aquelles primeres versions estaven induïdes per un altre llibre que semblava una extravagància deliciosa: l’antologia Lovecraft, Lovecraft (1981), del col·lectiu Ofèlia Dracs. Sigui com sigui, en aquests vint anys han succeït dues coses. D’una banda, Lovecraft ja no només apareix plenament inserit dins la gran tradició del gènere fantàstic, sinó que ha rebut un interès acadèmic més ampli i generalista, després que alguns grans canonistes haguessin negligit l’autor. D’altra banda, Lovecraft ha trobat els fanàtics per a qui escrivia però que no van seguir-lo en vida. Jugadors de rol, aficionats als videojocs i lectors de còmic.

Lovecraft tenia un principi de realitat vague. Sexe, diners, família, gastronomia, oci, ritus socials... tot això li importava poc, o fins i tot ho repudiava –viatjar encara li agradava una mica, sobretot als últims anys, malgrat que no tenia ni cinc–, però no era el misantrop que alguns biògrafs han volgut veure. Si fos així, la seva obra ja s’hauria oblidat. Els seus nombrosos amics, allò que se n’ha dit El Cercle Lovecraft, van divulgar la seva obra i van bastir un pont entre els seus nous seguidors de la cultura audiovisual i els lectors que va tenir a Weird tales (Lovecraft només va publicar un llibre en vida), la revista pulp de literatura fantàstica més important dels EUA als anys 20 i 30 i de la qual era un dels col·laboradors destacats. Però hi ha un lector de Lovecraft que hi veu una aportació nova dins la literatura fantàstica i alhora fascinat per l’estil (un estil d’atmosferes, més d’intensitat i foguerada que equilibrat).

De fet, una simple lectura dels moments climàtics, autènticament extraordinaris, dels seus contes ja relativitza qualsevol consideració sobre què és l’estil en literatura. Aquí el bon lector de Lovecraft, apassionat pel món que va bastir el de Providence, gairebé es torna fanàtic, si bé sap aturar el seu entusiasme i acaba veient defectes de construcció, èmfasis innecessaris i, fora d’això, l’aparatositat i la lletjor a què certa massificació cultural pot conduir un univers d’autor. S’ha insistit molt que el seu gust per suscitar por en el lector venia de la por de l’altre, i d’aquí el seu racisme arianista (molt estudiat pels seus biògrafs, sobretot L. Sprague de Camp). És evident, en tot cas, que la seva literatura hauria guanyat en quotidianitat i humanitat si Lovecraft no hagués viscut sempre tan isolat, amb idees d’un reaccionarisme indigerible (si bé no pas inhabituals en el seu context històric i social). Lovecraft fa bona la idea que el gènere fantàstic és molt sovint cultivat per autors políticament conservadors; i és que un senyor, segons deia, no hauria mai d’empastifar-se les mans escrivint sobre la realitat.

Dèiem que l’antologia La crida de Cthulhu i altres narracions, a càrrec de l’especialista en literatura fantàstica Emili Olcina, que també en firma la traducció, és la millor que es podia fer. És ben bé així, ja que d’una banda fa un recorregut temporal per l’obra de l’autor (tot i que encertadament bandeja els primers contes), i de l’altra escull alguns dels grans contes de Lovecraft, com ara El color que va caure del cel, La crida de Cthuhu, L’estrany, La pintura a la casa, La música d’Erich Zann, L’habitant de les tenebres... Lovecraft, en la seva ingent correspondència, deia que en la seva obra hi reconeixia els contes Poe (contes de malsons gòtics o macabres) i els contes Dunsany (plens de somnis, d’arqueologia i exòtics), però que no hi havia manera de trobar els contes Lovecraft. Ara sabem que aquests contes va escriure’ls al final de la seva vida. Sovint s’ha dit que la literatura fantàstica és un gènere històric que acaba quan la ciència s’eixampla i fa impossible la credulitat del lector i, en conseqüència, s’esfondren tots els efectes d’horror, terror, angoixa... Lovecraft posa una nova baula en la creació de contes fantàstics, i especialment ho fa en el dels mites de Cthulhu (els quals, val a dir, els seus epígons van deixatar en voler reconstruir nissagues de déus a l’estil Tolkien).

Ateu i materialista, Lovecraft era un apassionat de la ciència i els seus últims descobriments, però només per trobar-hi aquelles escletxes irregulars que li permetien esquivar-la. La seva tramoia continua sent massa gòtica per considerar-lo un escriptor de ciència-ficció, però certament és dels primers a codificar aquest subgènere del fantàstic. Si el conte sobrenatural al segle XX es fa intertextual o paròdic (Perucho, Borges, Calvino), d’una banda, o quotidià i psicològic, de l’altra (Felisberto Hernández, Buzzati, Cortázar, Calders), Lovecaft hi aporta la preocupació científica per explicar l’univers i trobar-hi la malvestat d’aquest coneixement. Però, deixant de banda les taxonomies del fantàstic, pensem en Lovecraft i veiem algú que al capdavall anava, en el seu dia a dia, a l’encalç d’allò inaprehensible i torbador, d’aquell paisatge de la realitat concreta que el connectava amb la bellesa del misteri, que és allò que fa possible l’anhel perquè la vida continuï. La ciència acotava el cosmos i ell hi cercava la part encara desconeguda, aquella que ens causa incertesa, fascinació o horror. D’algú així, tot i que ens sacsegi amb la creació d’uns éssers o situacions a qui la humanitat només els importa per laminar-la, només podem considerar que cercava una transcendència millor.

A la compilació que s’acaba de publicar hi ha deu contes del més bo que va escriure. No puc estar-me de completar aquesta desena amb d’altres que n’han quedat fora, que enumero, per pur plaer: El clergue pèrfid, Els somnis a la casa de la bruixa, A través de les portes de la clau de plata, El qui xiuxiueja en la foscor i En la nit dels temps.

De naixements estranys. Rabelais vs. Tutuola

Llegia ara mateix un escrit de Martí Sales de fa un temps, que va publicar el diari Ara. Sales resumeix en un pim-pam el naixement del mític Gargantua. Aquí teniu el seu escrit:

[François Rabelais, autor de Gargantua i Pantagruel, Laertes, 2011]

Hi havia una vegada dos gegants, Gargamella i Granganyot, tan gormands, descomunals i bon vivants que semblaven fets l’un per l’altra. Així que es van casar, van estimar-se amb la passió pròpia dels enamorats i Gargamella es va quedar prenyada. A l’onzè mes encara no havia parit: si s’ha de fer un heroi o algú extraordinari, és possible sobrepassar el novè mes –l’ocasió, més aviat, ho requereix. Faltava poc per Mardi Gras, i van aprofitar que havien d’escorxar 367.014 bous per cuinar una quantitat ingent de callos. Es van afartar de tal manera que a Gargamella li va agafar un atac terrible de cagarrines i semblava que no podria resistir-ho. Per allà corria una curandera que li va receptar un astringent tan potent que se li van tancar tots els esfínters, amb la mala sort que fou precisament llavors que el fill que duia a dins va voler sortir. Al trobar-se tots els camins tancats, el bebè va enfilar la vena cava superior, va passar el diafragma i en arribar a les espatlles, va agafar el camí de l’esquerra i va sortir per l’orella. El primer que va fer al néixer per un lloc tan estrany no va ser plorar com fan tots els nadons, no: va cridar “A beure, a beure!” tan fort que el van sentir a cinquanta quilòmetres a la rodona. Tothom va brindar amb alegria pel seu naixement.

Martí Sales, Diari Ara

Sí, en efecte, la cosa va anar més o menys així. I mentre llegia l'escrit de Martí Sales, m'ha vingut a la memòria el no menys estrany naixement del nen malígne de l'heroi de El bevedor de vi de palma. Llegeixin, llegeixin, i meravellint-se amb aquesta literatura rara que habita en la nostra estimada col·lecció Arcà!

[Amos Tutuola, autor de El bevedor de vi de palma, Laertes, 2009]

En haver completat els tres anys i mig en aquella ciutat, vaig observar que el polze de la mà esquerra de la meva dona s’inflava com si fos un flotador, però no li feia mal. Un dia, em va seguir al camp on jo preparava el vi de palma, i per sorpresa meva quan el polze que s’inflava va tocar una espina de palmera, el polze va esclatar de sobte i allà vam veure un nen mascle que en sortia i al mateix temps que el nen sortia del polze, es va posar a parlar-nos com si tingués deu anys.

Al cap de menys d’una hora que havia sortit del polze va créixer fins una alçada d’uns tres peus i algunes polzades i tenia la veu en aquell moment tan clara com si algú pica una enclusa amb un martell d’acer. Aleshores la primera cosa que va fer, va ser preguntar a sa mare: «Saps com me dic?» Sa mare va dir que no, aleshores ell va tombar la cara cap a mi i em va fer la mateixa pregunta i vaig dir que no; així, va dir que es deia «ZURRJIR» que vol dir un fill que pot canviar-se en una altra cosa molt aviat. I en dir-nos com se deia, em vaig aterrir molt, per aquell nom terrible, i tota l’estona que parlava amb nosaltres, es bevia el vi de palma que jo havia preparat ja; abans de cinc minuts n’havia begut fins a tres bótes de quatre que n’hi havia. I jo pensava dins meu com ho faríem per deixar el nen al camp i córrer a la ciutat, perquè tothom havia vist que el polze de la mà esquerra de la meva dona tan sols s’havia inflat, però no havia quedat prenyada a la part adequada del cos com altres dones. Però immediatament que jo pensava això, aquest nen va agafar la darrera bóta de vi de palma i se la va beure per la banda esquerra del cap i se n’anava cap a la ciutat directament, però ningú no li havia ensenyat el camí que duia a la ciutat.

Amos Tutuola, El bevedor de vi de palma, Laertes, 2011

Gargantua i Pantagruel, espectacular novetat a la col·lecció Arcà!!

El conjunt format per Gargantua i Pantagruel és una de les obres capitals de la literatura universal i un dels cims de la comicitat, l’eina que empra Rabelais no tan sols per satiritzar la rutina mental i la hipocresia moral sinó també i sobretot per dur a terme l’acte revolucionari de situar en el centre del món l’ésser humà, no pas idealitzat sinó dignificat en la seva realitat física. A través de les aventures de Gargantua i Pantagruel, Rabelais atorga una visibilitat literalment gegantina a les funcions gàstriques, glandulars i excrementals; enalteix els “baixos instints”, el sadollament, la secreció i excreció dels fluids corporals; construeix la narració sobre gegantades, grolleries i acudits obscens i blasfems de taverna i de bordell, i tot això ho transmuta en una meravellosa obra mestra literària que dóna forma al somni dels alquimistes: l’assoliment de la identitat de contraris, la unió dels extrems oposats, la síntesi d’allò que és “alt” i allò

que és “baix”.

Aquesta edició va a càrrec del narrador i assagista Emili Olcina,

François Rabelais va néixer, probablement el 1483, a Chinon, i els poblets del Chinonais més propers de la seva mansió familiar de La Devinière són l’escenari de les peripècies de la «guerra Picrocolina», un dels assoliments còmics més importants d’una obra literària que és, entre moltes altres coses, la primera gran paròdia de les novel·les de cavalleria. Quan va morir, a París, el 1553, Rabelais havia conegut l’apogeu del Renaixement, les renovacions del pensament que tenen com a emblema el trasbals planetari de la revolució copernicana, les commocions de la Reforma protestant, i, a França, les lluites d’una monarquia modernitzadora aliada amb el poble contra la resistència feudal de l’aristocràcia.

Va ser, doncs, en un clima de radical renovació social, política i moral que Rabelais va ser sacerdot i frare, però casat i pare de família, va exercir la medicina i va fer política com a secretari del cardenal Du Bellay. Amic i admirador d’Erasme i Thomas More, va ser sobretot un pensador i propagandista de l’humanisme renaixentista, i és en aquesta condició que va emprar una fenomenal capacitat humorística per connectar amb el públic i satiritzar l’immobilisme intel·lectual i polític, la pobresa moral, la intolerància i el fanatisme.

LLEGIU-NE L'AVANÇAMENT EDITORIAL A VILAWEB LLETRES!

Alguns dels nostres llibres de vampirs i licantropia (de la mítica col·lecció Arcà)

El llit sota la tomba

Antologia de la narrativa de vampirs, de Goethe a Scott Fitzgerald

Emili Olzina (eds.)

La cambra de la torre

E.F. Benson

El catau del cuc blanc

Bram Stroker

La calavera que xiscla

E. Marion Crawford

Manuscrit trobat a Saragossa

Jean Potocki

Dràcula

Bram Stroker

Carmilla

J. Sheridan Le Fanun

Lokis

Proper Merimée

La col·lecció L'Arcà està d'enhorabona!

I ho està per diversos motius. Ahir un espia de Laertes va poder comprobar que en Tutuola havia estat recomanat per una de les llibreries més virtuoses de la ciutat. Aquest és un bon motiu per estar content.

L'altre motiu per tirar coets és la magnífica ressenya de David Madueño sobre La finestra oberta de Saki, en el seu blog Llunàtic. Madueño és un vell amic de Laertes, i Laertes el saluda com a tal. Salut, David!

Un altre David, aquest cop en David Castillo, firmà fa ben poc la primera ressenya a la premsa escrita sobre El bevedor de vi de palma, del gran escriptor de culte Amos Tutuola.

Per reblar el clau, la bona gent de Vilaweb lletres dedica un espai a la ressurrecció de l'Arcà, col·lecció que reuneix a Saki i Tutuola i n'explica una mica la història, que s'inicia l'any 1983.

I per celebrar tot això, Laertes editorial i la galeria d'art Aimara es complauen a convidar-vos a Premià de Mar, on el traductor de Tutuola i Saki, el gran Emili Olcina, parlarà de l'obra del primer, i la bellíssima actriu de teatre Alba Pujols, que com tota la seva companyia ha estat reconeguda per l'execució de l'adaptació teatral de 2666, llegirà fragments escollits de l'al·lucinant El bevedor de vi de palma, aquest dissabte 4 d'abril a les 19.00.

Recordeu bé aquesta adreça: Galeria d'Art Aimara, C./ Jacint Verdaguer, 135, Premià de Mar, a les 19.00 del dissabte 4 d'abril.

Presentació d'El bevedor de vi de palma, a Premià!!

Cap a la ciutat dels morts (David Castillo, L'Avui). Ressenya sobre El bevedor de vi de palma

El Cultura de l'Avui del dissabte dia 14 de març contenia una brillant ressenya del David Castillo sobre un llibre que a Laertes ens estimem molt: El bevedor de vi de palma, d'Amos Tutuola. Estem molt contents, i ens agradaria que poguéssim compratir aquesta alegria amb vosaltres. Aquí teniu la ressenya. Si no la veieu bé, cliqueu aquí.

L'impossible quotidià. Una ressenya sobre La finestra oberta, de Saki

L'admirat poeta valencià Enric Sòria és l'autor d'una molt bona ressenya (El País, Quaderns, 29/01/09) dedicada a La finestra oberta, de Saki, recentment publicat per Laertes. No voldria afegir res a la ressenyade Sòria, però insisteixo, com a subaltern editorial, que aquest llibre és una meravella, i remarco la feina d'Emili Olcina, traductor i prologuista de l'obra, que també ha traduit el grandiós El bevedor de vi de palma, d'Amos Tutuola, del qual parlarem pròximament.

Clica sobre la imatge, per a veure-la més gran, o ves aquí.

150.000 exemplars de Tirant lo Blanc, a cura de Jordi Tiñena

Arriba un noi amb la furgona de l'impremta Romanyà Valls i demana pel Manolo, que no hi és. Em tocarà descarregar els palets amb les noves fornades de reedicions. Els paquets són de deu exemplars cadascú, i venen embolcallats amb un plàstic molt relliscós. Se'm fa difícil mantenir el fràgil equilibri i que no caiguin tots a terra. Alguna vegada m'ha passat. Centenars d'exemplars estesos pel terra. Glups.

Sé que un dels exemplars de Tirant lo Blanc que tragino cap al magatzem és el número 150.000. Sí, en aquesta edició arribem als 150.000 exemplars. Per una editorial petita i independent no està gens malament, oi? Oi. Jo de petit no vaig arribar a llegir-me el Tirant lo Blanc de Laertes, o potser sí, no el recordo. Sí que vaig llegir-me el mític El gos dels Baskerville, a l'escola.

Fet i fet, la col·lecció Arcà és molt bona i ECONÒMICA, senyors, molt econòmica. Per exemple, tot un Dràcula a onze euros. Títols com ara Planilàndia, del qual Calaso en parla meravelles en el seu Cien cartas a un desconocido, per 5,41 €, ... Noms grandiosos de la literatura, com ara Conan Doyle, H.P Lovecraft, Txèkhov, Henry James, per dir-ne només uns quants...

En fi. 150.000 exemplars de Tirant lo Blanc i 33 edicions. Això es mereix una celebració, aniré al paqui i adquiriré una cocacola. Té, mira, ara ve en Manolo, tot corrents pel carrer Montseny. El transportista li dóna records d'un amic seu de Romanyà, i em diu;

—Aquest home és una màquina, eh, una màquina de traginar.

Etiquetes Technorati

Tirant lo Blanc
Jordi Tiñena