[François Rabelais, autor de Gargantua i Pantagruel, Laertes, 2011]
Hi havia una vegada dos gegants, Gargamella i Granganyot, tan gormands, descomunals i bon vivants que semblaven fets l’un per l’altra. Així que es van casar, van estimar-se amb la passió pròpia dels enamorats i Gargamella es va quedar prenyada. A l’onzè mes encara no havia parit: si s’ha de fer un heroi o algú extraordinari, és possible sobrepassar el novè mes –l’ocasió, més aviat, ho requereix. Faltava poc per Mardi Gras, i van aprofitar que havien d’escorxar 367.014 bous per cuinar una quantitat ingent de callos. Es van afartar de tal manera que a Gargamella li va agafar un atac terrible de cagarrines i semblava que no podria resistir-ho. Per allà corria una curandera que li va receptar un astringent tan potent que se li van tancar tots els esfínters, amb la mala sort que fou precisament llavors que el fill que duia a dins va voler sortir. Al trobar-se tots els camins tancats, el bebè va enfilar la vena cava superior, va passar el diafragma i en arribar a les espatlles, va agafar el camí de l’esquerra i va sortir per l’orella. El primer que va fer al néixer per un lloc tan estrany no va ser plorar com fan tots els nadons, no: va cridar “A beure, a beure!” tan fort que el van sentir a cinquanta quilòmetres a la rodona. Tothom va brindar amb alegria pel seu naixement.
Martí Sales, Diari Ara
Sí, en efecte, la cosa va anar més o menys així. I mentre llegia l'escrit de Martí Sales, m'ha vingut a la memòria el no menys estrany naixement del nen malígne de l'heroi de El bevedor de vi de palma. Llegeixin, llegeixin, i meravellint-se amb aquesta literatura rara que habita en la nostra estimada col·lecció Arcà!
En haver completat els tres anys i mig en aquella ciutat, vaig observar que el polze de la mà esquerra de la meva dona s’inflava com si fos un flotador, però no li feia mal. Un dia, em va seguir al camp on jo preparava el vi de palma, i per sorpresa meva quan el polze que s’inflava va tocar una espina de palmera, el polze va esclatar de sobte i allà vam veure un nen mascle que en sortia i al mateix temps que el nen sortia del polze, es va posar a parlar-nos com si tingués deu anys.
Al cap de menys d’una hora que havia sortit del polze va créixer fins una alçada d’uns tres peus i algunes polzades i tenia la veu en aquell moment tan clara com si algú pica una enclusa amb un martell d’acer. Aleshores la primera cosa que va fer, va ser preguntar a sa mare: «Saps com me dic?» Sa mare va dir que no, aleshores ell va tombar la cara cap a mi i em va fer la mateixa pregunta i vaig dir que no; així, va dir que es deia «ZURRJIR» que vol dir un fill que pot canviar-se en una altra cosa molt aviat. I en dir-nos com se deia, em vaig aterrir molt, per aquell nom terrible, i tota l’estona que parlava amb nosaltres, es bevia el vi de palma que jo havia preparat ja; abans de cinc minuts n’havia begut fins a tres bótes de quatre que n’hi havia. I jo pensava dins meu com ho faríem per deixar el nen al camp i córrer a la ciutat, perquè tothom havia vist que el polze de la mà esquerra de la meva dona tan sols s’havia inflat, però no havia quedat prenyada a la part adequada del cos com altres dones. Però immediatament que jo pensava això, aquest nen va agafar la darrera bóta de vi de palma i se la va beure per la banda esquerra del cap i se n’anava cap a la ciutat directament, però ningú no li havia ensenyat el camí que duia a la ciutat.Amos Tutuola, El bevedor de vi de palma, Laertes, 2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario