jueves, 7 de agosto de 2014


Del 7 al 27 de agosto nos vamos a casa a leer. ¡Felices vacaciones!


Del  7 al 27 d'agost ens en anem a llegir a casa. Bones vacances!


martes, 5 de agosto de 2014



Eulàlia Lledó y su Quadern de Mèxic 
en El Huffington Post

Cuaderno de México


Verano. Días de ocio (para quien puede). También para quien puede, tiempo de viajes. Por ejemplo, a México.
Descomunal, México DF. Imposible hacerse una idea del tamaño de las áreas, zonas, barrios, secciones o como se diga esto en México DF. Difícil saber cómo se cosen entre sí. Muchas veces no hay solución de continuidad entre la opulencia y la miseria; ni siquiera un paso brusco de los rascacielos a las barracas. De las grandes avenidas pensadas con tiralíneas, a la sucesión ininterrumpida y abigarrada de los mercados de la calle. Un festival de olores, y el vivo esplendor y la alegría de todos los colores de México.
Hace poco, tuve la oportunidad de ir a México invitada por los tribunales electorales de la Ciudad de México y de Monterrey. Esto hizo que residiera en estas dos ciudades una intensa, soleada y llena de venturas quincena. El libro Quadern de Mèxic. De chilanga a regiomontana recoge las impresiones de esta tímida pero maravillada aproximación y es un homenaje lleno de gratitud a aquel país (no se priven: si les apetece, ahí va un capítulo). Si no, he aquí dos pequeños fragmentos:
Metros y peseros
«De momento, no necesito taxis. Estoy más contenta que unas pascuas con mi flamante tarjeta de metro de plástico recargable. ¡Cada viaje, con tantos transbordos como quiera, cuesta 3 pesos = 0,17 euros! Y el metro pasa raudo cada medio minuto. Es bastante limpio, y el sistema de transbordo, sencillo.
Indiscutiblemente, la divisa que hermana a todos los conductores de peseros[autobuses urbanos] es: «Antes muerto que que me adelanten». Esto les obliga a ir a toda castaña, a ponerse en marcha pegando saltos, a cambiar de marcha dando escalofriantes tirones a los enormes cambios, a parar en seco y, sobre todo, a coger las curvas con una especie de osadía desenvuelta con cierta tendencia a derrapar. Sin embargo, siempre que cogí un pesero, me sentí muy bien acompañada y confortable, incluso cuando no había asiento libre y me tocaba ir agarrada (como una garrapata: me iba la vida en ello) en la barra situado cerca de la entrada, porque el hecho de que conduzcan a toda velo no implica que alguna vez cierren las puertas; siempre las llevan abiertas de par en par. De todos modos, tanto en el metro como en el pesero, casi siempre iba sentada; si no había un sitio vacío, alguien me lo cedía. Nunca supe a ciencia cierta si por vieja o por blanca.
Por otra parte, no creo que puedas llegar a conocer mínimamente una ciudad (si es que puede conocerse alguna vez una), hasta que no usas el metro y el autobús, hasta que no percibes el ritmo de las estaciones, la configuración de los andenes, los peldaños de las escaleras, hasta que no hablas con la gente, aunque sea del tiempo, de dónde tienes que bajar o cambiar de línea o de dónde eres, a dónde vas, cuántos días hace que estás en la ciudad y qué has visto.»
Sor Juana Inés de la Cruz
«La mañana ha dado mucho de sí, pero no podía volver al hotel sin rendir homenaje a la inmensa sor Juana Inés de la Cruz. Metro, transbordo, me apeo en la estación de Isabel la Católica y voy hacia la Universidad del Claustro de Sor Juana. Antes de entrar, y para coger impulso, me tomo un agua fresca en un bar encantador. Otra institución mexicana muy recomendable, esta de las aguas frescas. Fue, concretamente, un agua de Jamaica, de un delicado tono carmín. Buenísima.
Curiosamente, la Universidad se declara laica. Sor Juana Inés de la Cruz lo impregna todo, cada patio, cada claustro; no importa que, en el más grande, haya una especie de ruidosa y expansiva feria de gastronomía. Deambulo aturdida y transida por la emoción y la alegría. ¡Por aquí debió pasar!, ¡aquí tal vez meditaba!, ¡quizás se sentaba en este banco para platicar con la virreina mientras organizaba ya el soneto!
Paseo por patios y claustros en estado de arrobamiento. Contemplo unas estatuas que realmente no hacen gran justicia a la genia. De repente, llego al meollo, una pequeña estancia decorada con una enorme firma de la escritora no muy rubricada, muebles de la época (auténticos o apócrifos, que, la verdad, tanto me da) y el retrato pintado por Miguel Cabrera, que tantas veces he contemplado en libros y revistas.»
Un libro que puede leerse como una invitación a México; un ensayo que puede ser útil si tienes la intención de ir algún día (o en vez de ir); o para leer porque sí, que es la mejor razón, quizás, para adentrarse en un libro, para visitarlo. (O para empezar a familiarizarse con el catalán, si es el caso.)
Que pasen unas muy buenas vacaciones.

Estiu. Dies de lleure (per a qui pot). També per a qui pot, temps de viatges. Per exemple, a Mèxic.
Descomunal, Mèxic DF. Impossible fer-se una idea de la mida de les àrees, zones, barris, seccions o sigui com sigui que es digui això a Mèxic DF. No se sap com es cusen entre si. Molts cops no hi ha solució de continuïtat entre l'opulència i la misèria; ni tan sols un pas brusc dels gratacels a les barraques. De les grans avingudes pensades amb tiralínies, a la successió ininterrompuda i bigarrada dels mercats del carrer. Un festival d'olors, i la vivesa i l'alegria de tots els colors de Mèxic.
Fa poc, vaig tenir l'oportunitat d'anar a Mèxic invitada pels tribunals electorals de la Ciutat de Mèxic i de Monterrey. Això va fer que sojornés en aquestes dues ciutats una intensa, assolellada i plena de ventures quinzena. El llibre Quadern de Mèxic. De chilanga a regiomontana recull les impressions d'aquesta tímida però meravellada aproximació i és un homenatge ple de gratitud a Mèxic (no s'estiguin de res: si els ve de gust, aquí en tenen un capítol). Si no, vet aquí dos petits fragments:
Metros i peseros
«De moment, no em calen taxis. Estic més contenta que un gínjol amb la meva flamant targeta de metro de plàstic recarregable. Cada viatge, amb tants transbords com vulgui, costa 3 pesos = 0,17 €! I el metro passa rabent cada mig minut. És prou net, i el sistema de transbord, senzill.
Indiscutiblement, la divisa que agermana els conductors de peseros [autobusos urbans] és: «Abans mort que no que em passin». Això els obliga a anar a tota castanya, a engegar rabents, a passar d'una marxa a l'altra fent espantoses estrebades als enormes canvis, a parar en sec i, sobretot, a agafar els revolts amb una mena de gosadia desimbolta amb tendència derrapant. Malgrat això, sempre que vaig agafar un pesero, m'hi vaig sentir molt ben acompanyada i confortable, fins i tot quan no hi havia seient lliure i em tocava anar agafada (com una paparra: m'hi anava la vida) a la barra de prop de l'entrada, perquè el fet que vagin a tota bufa no implica que algun cop tanquin les portes; sempre les duen obertes de bat a bat. De tota manera, tant al metro com al pesero, gairebé sempre seia; si no hi havia lloc, algú me'l cedia. No vaig acabar d'escatir mai si era per vella o per blanca.
Hi ha encara una altra raó: no crec que puguis arribar a conèixer mínimament una ciutat (si és que en pots arribar a conèixer mai cap), fins que no n'uses el metro i l'autobús, fins que no notes el ritme de les estacions, la configuració de les andanes, els graons de les escales, fins que no parles amb la gent, ni que sigui del temps, d'on has de baixar o canviar de línia o d'on ets, d'on vas, quants dies fa que ets a la ciutat i què has vist.»
Sor Juana Inés de la Cruz
«El matí ha donat per molt, però no podia tornar a l'hotel sense retre homenatge a la immensa sor Juana Inés de la Cruz. Metro, transbord, baixo a l'estació d'Isabel la Católica i cap a la Universidad del Claustro de Sor Juana. Abans d'entrar, i per agafar embranzida, em prenc una agua fresca en un bar encantador. Una altra institució mexicana molt recomanable, la de les aguas frescas. Va ser, concretament, una agua de Jamaica, d'un delicat to vermell. Boníssima.
Curiosament, la Universitat es declara laica. Sor Juana Inés de la Cruz ho impregna tot, cada pati, cada claustre; no hi fa res que, en el més gran, hi hagi una mena de sorollosa i expansiva fira de gastronomia. Hi deambulo com estabornida per l'emoció i l'alegria. Per aquí devia passar!, aquí potser meditava!, potser seia aquí per platicar amb la virreina mentre anava organitzant ja el sonet!
Passejo per patis i claustres en estat d'arrapament. Contemplo unes estàtues que realment no fan gaire justícia a la gènia. De sobte, arribo al rovell de l'ou, una petita estança decorada amb una enorme signatura de l'escriptora no gaire rubricada, mobles de l'època (autèntics o apòcrifs, que, la veritat, tant me fa) i el retrat pintat per Miguel Cabrera, que tantes vegades he contemplat en llibres i revistes.»
Un llibre que es pot llegir com una invitació a Mèxic; un assaig que pot ser útil si tens la intenció d'anar-hi algun dia (o en comptes d'anar-hi); o per llegir perquè sí, que és, la millor raó potser per visitar un llibre o endinsar-s'hi.
Que tinguin unes molt bones vacances.

martes, 15 de julio de 2014

Ana García-Arroyo, 
autora en Laertes de 
Historia de las mujeres de la India y de 
Orissa. Templos y tribus, 
habla en el Instituto Cervantes de Nueva Delhi de su trabajo literario


Novedad:

El sueño de la visión produce cronoendoscopias:
Tratamiento y diagnóstico del trampantojo digital
Fernando de Felipe / Iván Gómez


Cómodamente instalado en el corazón mismo de la cada vez más confortable caverna digital, el espectador contemporáneo ha acabado aceptando como perfectamente naturales un nuevo tipo de imágenes que, hasta hace bien poco, eran consideradas como prácticamente imposibles (cuando no directamente impracticables). Imágenes, aquí definidas como cronoendoscópicas, que en su hiperrealista determinación vendrían a ampliar hasta límites realmente insospechados las posibilidades estéticas, narrativas y conceptuales del trampantojo en su acepción más inmersiva y extrema.

Imágenes capaces en definitiva de permitirnos contemplar al hipervisualizable detalle y más allá de cualquier limitación espacio-temporal desde el virtualizado vuelo de una mosca hasta la trayectoria de una bala, pasando por el funcionamiento de las sinapsis neuronales, los procesos cancerígenos, la gestación de la vida humana en vertiginoso plano-secuencia, las experiencias alucinógenas, las percepciones extrasensoriales, las visiones post-mortem, los laberintos de la memoria, los abismos de la locura, el pensamiento robótico, las paradojas cuánticas, la teoría del Big Bang, el evolucionismo argumentado a la carrera, las mutaciones socio-urbanísticas, e incluso la recreación en primera persona de todo el horror vivido por las víctimas de tragedias como la del 11-S.

Intuidas e incluso primigeniamente ensayadas por cineastas como Murnau, Gance, Hitchcock o Welles, las cronoendoscopias son hoy moneda corriente tanto en las filmografías de directores como Spielberg, Nolan, Fincher, Michael Bay, los Wachowski, Bekmambetov, Aranofsky, Lynch, Cronenberg, Malick, Cuarón, Gondry, Von Trier, Gaspar Noé, Mamuro Oshii, Haneke, Chris Marker, Sokurov o Tarkovski, como en series tan populares como C.S.I., House, Bones o Fringe. De hecho, lo que este libro pretende demostrar es que su reversible radio de acción no se limita al territorio de lo estrictamente fílmico y/o televisivo, sino que puede rastrearse con igual fortuna en territorios tan dispares como el de los videojuegos, el transmedia, la novela gráfica, la pornografía, la animación, el videoarte, el falso documental, la literatura de ciencia ficción, la fotografía, la historia del arte, la publicidad, la filosofía o, lógicamente, la investigación científica.

Fernando de Felipe es Doctor en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona y Profesor Titular de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), donde dirige desde 2006 el Máster Oficial en Ficción en Cine y Televisión. Es autor de varios libros (entre otros: Ficciones colaterales: Las huellas del 11-S en las series «made in USA» y Memento Mori: Tiempo artificial, memoria protésica) y ha participado en diversas obras colectivas (La caja lista: Televisión norteamericana de culto, en esta misma editorial). Miembro del Consejo de Redacción de la revista Trípodos, director de las colecciones Widescreen (Glénat) y (Ex)tensiones (Trípodos/URL), autor de cómics (ADN, Soul, El hombre que ríe, Museum, Marketing & Utopía, Black Deker), guionista y realizador de cine y televisión (Oedipus, Darkness, Palabras encadenadas, El maquinista, Motel Spaghetti, Toon Toon), y crítico de televisión del diario La Vanguardia.

Iván Gómez García es Doctor en Teoría de la Literatura y Literatura Comparada por la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) y Profesor Asociado en la Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna donde imparte diversas asignaturas tanto en el Grado de Comunicación Audiovisual como en el Máster Universitario en Ficción en Cine y Televisión. Es coautor de los ensayos Adaptación (Barcelona: Trípodos, 2008), Ficciones colaterales: Las huellas del 11-S en las series «made in USA», junto al Dr. Fernando de Felipe. Miembro del Consejo de Redacción de la revista de estudios hispánicos Pasavento. Ha formado parte del Proyecto i+D+i: «Los medios audiovisuales en la Transición Española (1975-1985): Las imágenes del cambio democrático» (Universidad Carlos III.

martes, 1 de julio de 2014

El Correo de Álava

El escritor alavés Ángel Martínez Salazar, que desgrana en su libro virtudes y miserias de los reporteros de guerra, en La Florida. (Foto: Rafa Gutiérrez)

Ángel Martínez
Salazar homenajea
a los reporteros en
‘Aquellas guerras
que nos contaron’

N. ARTUNDO - VITORIA. «Podría ser la mirada de un lector que ha seguido las guerras», expone Ángel Martínez Salazar para describir su libro ‘Aquellas guerras que nos contaron’ (Laertes). Biógrafo de Baroja, Ignacio Aldecoa oManuel Iradier, seguidor infatigable de viajeros, tanto exploradores de la tierra como de la gastronomía, acomete su nuevo ensayo con una doble mirada. Por un lado, la del apasionado lector de las secciones de información internacional en los periódicos. Por otro, la del profesional del periodismo que no duda en «pintar tal cual» al colega que, más o menos cerca de un frente bélico, es amante
«del frasco o de las mujeres» o en clasificarlos como «vagos o rigurosos». Y es que en las páginas se mezclan «una mirada rigurosa sobre los corresponsales » con diversos «guiños a la profesión».

Como en muchos momentos de su libro, en el que Martínez Salazar recoge fragmentos de crónicas o aportaciones de diferentes reporteros –Jon Sistiaga, Jacinto Miquelarena, Rodrigo Soriano, Alfonso Rojo o Javier Nart–, deja a la insustituible pluma de su amigo Manu Leguineche la «radiografía de la profesión». El conjunto es, también, un adiós a una forma de trabajar e informar «que ya no va a ser como fue. Ya no sabes si lo que te cuentan es manipulación o no», y surge el ejemplo del conflicto en Siria.

El autor presentó ayer en Vitoria este libro –«el que más me ha costado», confesaba después de casi doce años de gestación–, acompañado por el reconocido escritor y autor de cómic Antonio Altarriba.

Mártires y literatos
En su análisis, el también profesor de literatura francesa en la UPV recalcaba «la idea de que los reporteros de guerra han sido los ojos de la sociedad y los ciudadanos. Frente a la propaganda, la mentira y la manipulación de la información, el reportero ha ejercido comouna especie de antídoto, una mirada si no objetiva sí al menos humana», razonaba Altarriba. A la vez, recordaba el conocido principio de que «la primera víctima en toda guerra es la verdad», citado porMartínez Salazar.

A lo largo de sus diez capítulos, el autor repasa dos siglos de historia, que arrancan con la decimonónica Guerra de Crimea y que incluyen a figuras como José Luis Pellicer, dibujante de ‘La Ilustración Española y Americana’, considerado también responsable de la primera historieta realizada en la piel de toro. Tampoco faltan esos «hombres y mujeres que dan un testimonio vital, personal» o quienes ya no pueden hacerlo, como Julio Anguita Parrado, Julio Fuentes, Juantxu Rodríguez o José Couso, al lado de quienes también dejaron huella en la literatura, como Vicente Blasco Ibáñez, Arturo Pérez Reverte, Juan Goytisolo o el mismo Baroja.

Altarriba tampoco olvidó resaltar la simbología de una portada donde soldados británicos con los ojos afectados por el gas mostaza avanzan como una columna de ciegos. «Habla de la crueldad de la guerra y recoge el tema de la ceguera», apuntaba. 


martes, 17 de junio de 2014

PRESENTACIÓ:

Dijous, 19 de juny, a les 19:00 h, a la llibreria Altaïr presentació del llibre –Hivern al Montseny. Diari d’un naturalista– del biòleg i naturalista Martí Boada, a càrrec del mateix autor i amb la participació de Toni Arbonés 

Amb independència del reconeixement que mereix la seva trajectòria, avalada pel Premi Global 500 de les Nacions Unides i el Premi Nacional Medi Ambient, en Martí Boada posseeix la virtut de contagiar els seus coneixements als qui l’escolten, amb senzillesa i entusiasme. En aquesta obra, la mirada del científic es suma a la bellesa hivernal de la fauna i la flora del Montseny, recolzant-se en els diaris de camp que elabora des de 1979. Hi descriu amb precisió la seva trobada amb una natura complexa, dinàmica i constantment canviant, la seva relació amb la gent de la zona i el fer de les seves activitats quotidianes.


Novedad:

LOS VIAJES Y LAS HORAS
de Rafael Manrique  


Veinticuatro viajes (y uno más) a lugares repartidos en los cinco continentes, cada uno narrado a una hora del día considerada la perfecta para este lugar. Viajes reales y posibles, descritos desde un punto concreto: un bar, una esquina, un banco, un puente, una orilla... Aquí el lector –y viajero virtual– conectará cada lugar con poesía, cine, narrativa, teatro y ese «apresar las cosas según vienen», en palabras de Magris, que enriquecen la experiencia de la lectura y del viaje real.


Rafael Manrique, psiquiatra y psicoterapeuta, concibe el viajar como uno de los mejores modos de obtener la inefable experiencia de, al igual que Moisés, «sentirse extraño en tierra extraña».

lunes, 16 de junio de 2014

PRESENTACIÓN / PRESENTACIÓ:


Mañana martes, 17 de junio, a las 7 de la tarde, en Altaïr, charla-coloquio con Miguel Reyero, médico, vicepresidente de Médicos del Mundo de las Baleares, excelente conocedor de la isla y autor de la guia de Sicilia publicada por Editorial Laertes en la colección «Rumbo a». ¡Les esperamos! Y para abrir boca: vídeo de la presentación de la guía de Sicilia, de Miguel Reyero, en el Palacio de los Normandos de Palermo y en el Palacio Biscari de Catania: https://www.youtube.com/watch?v=XPMlcYBx4I0

Demà dimarts, 17 de juny a les 7 de la tarda, a Altaïr, col·loqui amb Miguel Reyero, bon coneixedor de l’illa, metge, vicepresident de Metges del Món a les Balears i autor de la guia de Sicília publicada per Editorial Laertes a la col·lecció Rumbo a… Us hi esperem! I per obrir boca: vídeo de la presentació de la guia de Sicília, de Miguel Reyero, al Palau dels Normandos de Palerm i al Palau Biscari de Catània. 



Ressenya a «El Biblionauta» de 
Dràcula, de Bram Stoker
Autor: Bram Stoker
Títol: Dràcula (Dracula)
Editorial: Laertes
Any: 2002 (1897)
Pàgines: 466
ISBN: 978-84-7584-104-5
Valoració
 
Jorge Luis Borges, a Formas de una leyenda (1952), escriu: “La realidad puede ser demasiado compleja para la transmisión oral; la leyenda la recrea de una manera que sólo accidentalmente es falsa y que le permite andar por el mundo, de boca en boca”. La humanitat ha tingut sempre, i continua tenint, un desig insaciable d’escoltar, llegir o contemplar històries. La narrativa oral, l’origen de la qual es perd en el temps, segurament és present en tots els pobles del món –a les pintures de les coves d’Altamira, per exemple, que es remunten al paleolític, hi apareixen representats porcs amb vuit potes, en allò que, en opinió dels experts, és un primerenc intent de reproduir l’animal en moviment, és a dir, d’explicar quelcom. Aquestes històries se solien acompanyar de música i tenien una gran varietat: epopeies amb herois d’alt llinatge, històries de misteri i de relació amb el món sobrenatural, històries d’amor, contes d’aventures i heroisme, contes populars de tragèdies i assassinats, faules amb animals, etc. Cal afegir-hi, a més, les històries que tenen un significat religiós: els mites, que expliquen l’origen del món i de l’ésser humà, dels déus i dels semidéus, del bé i del mal, de la vida i de la mort. Totes aquestes manifestacions narratives de caràcter oral es poden considerar avantpassats de la novel·la.
L’interès dels romàntics del segle XIX per totes aquestes manifestacions populars i tradicionals –gairebé sempre orals- va tenir com a resultat la fixació per escrit de bona part d’aquest patrimoni. I la seva descoberta com a material literari i de ficció. Els romàntics consideraven la literatura tradicional –les balades, rondalles, romanços, etc.-, l’expressió genuïna de l’esperit nacional. A més, el disgust de la seva generació per l’ “ara i aquí” els va portar a fixar el seu interès en èpoques passades –especialment l’antiga Grècia i l’edat mitjana- i en indrets remots, inexplorats, susceptibles d’amagar tota mena de misteris que acaressin la racionalitat il·lustrada de la qual tan abominaven –d’aquí els ambients foscos, tenebrosos, macabres i boirosos del seu art, coronat gairebé sempre per la metàfora de la nit com a lloc propici per a l’ocult i de la lluna com a símbol de la mort, en oposició al dia que acaba amb el misteri i al sol com a imatge de la “Raó”.
Abraham (Bram) Stoker va néixer el 1847 a Clontarf, un petit poblet proper a Dublín. La seva llar estava en el camí al cementiri reservat als suïcides, els quals eren enterrats amb una estaca clavada al cor, perquè segons les supersticions locals així l’esperit no podia escapar i molestar els vius. S’explica de la seva vida que durant la infància es va afartar d’escoltar històries esgarrifoses a la seva mare sobre les epidèmies i la pobresa que, aquells anys de depressió, travessaven Irlanda de nord a sud. El 1875, Stoker va publicar els seus primers relats, d’estil gòtic –post-romàntic, en diríem avui-, l’acció dels quals, gairebé sempre de terror, transcorria en castells freds i destarotats. Les rondalles de la seva mare i el moviment romàntic que es cultivava a finals del XIX en literatura arreu d’Europa, de ben segur que el dugueren a fer aquest estil de literatura i, en últim terme, a produir la seva obra mestra, Dràcula (1897), compendi de totes les històries, llegendes i faules que havia anat recopilant al llarg de tota la seva vida.
Les primeres aproximacions d’Stoker al tema del vampirisme foren gràcies a sir William Wilde, el pare de l’arxifamós Oscar Wilde, que li donà tota mena de facilitats per poder consultar la biblioteca del seu vell castell. Allà, va conèixer les llegendes dels vampirs irlandesos i segurament també la vasta nòmina d’antecedents del seu monstre xuclador de sang: des del mític llibre de Lilith, la primera esposa d’Adam, que segons la tradició s’alimentava de la sang dels recent nascuts, fins a El vampir (1816) de William Polidori, el metge de lord Byron, passant per En el cristall obscur (1871) de Sheridan LeFanu, relat d’amor lèsbic i sadomasoquista que podria haver servit de germen a la relació eròticoalimentícia entre els vampirs d’Stoker i les seves víctimes –no oblidem que precisament la definició que ens dóna el diccionari de “vampiressa” és el d’una “dona que empra la seva fascinació eròtica per seduir i explotar els homes”- o el propi Retrat de Dorian Gray (1890) de Wilde.
Per altra banda, a finals del XIX va començar a proliferar entre els intel·lectuals anglesos un desmesurat interès per les ciències ocultes, així com per les teories psicoanalítiques de Sigmund Freud. A més, aquells mateixos anys, la premsa no parava de fer-se ressò cada dia de l’ambient de terror extrem que es vivia a Londres a causa dels crims d’un sàdic assassí conegut amb el nom –tristament cèlebre- de Jack l’esbudellador. El fet definitiu, però, tingué lloc l’any 1890, quan Stoker, estant de vacances a la localitat de Whitby, va localitzar en la seva biblioteca un interessant llibre d’un tal William Wilkinson sobre Transilvània i els Càrpats. Allà, s’hi mencionava un personatge que va encuriosir Bram Stoker: Dràcula. Set anys més tard, totes aquestes experiències –les llegides i les viscudes- cristal·litzaren en l’obra mestra que coneixem avui.
El mite de Dràcula és un dels mites més universals de la literatura. L’element central de l’obra, la sang, té una consideració simbòlica especial en gairebé totes les cultures de la terra. En la nostra, d’arrel cristiana, també: en la missa, segons el dogma de latranssubstanciació del pa i el vi en el cos i la sang de Crist, s’enforteix la nostra relació amb el Creador. “Qui en mengi i en begui adquirirà les seves propietats”, diu el capellà a la missa. Quan mengem els aliments ordinaris, aquests es tornen part del nostre cos; quan mengem el Pa de Vida i bevem la Sang de Crist, ens tornem part de Crist. Com va dir Sant Agustí: “som el que mengem”. També forma part de les creences ancestrals d’altres cultures el considerar que quan algú s’alimenta està adquirint d’alguna manera les propietats d’allò que menja. Per això algunes tribus antropòfagues devoraven els cadàvers dels seus enemics un cop vençuts, per adquirir tota la seva força. No és cap novetat aquesta analogia: Freud ja havia parlat de la Comunió com d’una mena de canibalisme ritual.
Bona part d’aquestes creences, que Stoker va utilitzar per configurar la naturalesa dels seus vampirs, descansaven en les notícies que diversos diaris de finals del segle XVIIvan publicar sobre una estranya epidèmia a diverses localitats de Sèrbia, Hongria, Rússia, Silèsia i Polònia. Pel que es llegia en aquestes notícies, s’havien trobat uns estranys cadàvers en els seus taüts sense estar en descomposició i curulls de sang líquida. A partir d’aleshores, la superstició va portat a creure que aquells cadàvers sortien de nit de les seves tombes i s’alimentaven de la sang dels vius. En l’imaginari popular, eren coneguts com a vampirs o no-morts. Malalties poc conegudes llavors com la ràbia, la porfíria o l’anèmia, relacionades d’una o altra manera amb la sang, i que manifestaven patologies com la hipersensibilitat al sol i la lividesa –i on sovint el pacient havia de rebre transfusions sanguínies- sabem avui que es troben en l’origen de la llegenda del vampir.
Precisament també en el relat La casa encantada (1924), d’un altre escriptor vampíric,H.P. Lovecraft, se’ns parla d’una misteriosa casa habitada per un ésser sinistre, un vampir, el qual es dedica a arravatar l’essència dels seus propietaris i inquilins, i a beure’s la seva sang. És el cas, també, de Júlio Cortázar. El seu meravellós relat –d’escassament tres pàgines- El hijo del vampiro (1937) condensa bona part del bo i millor de la literatura vampírica. En el relat de l’argentí irromp un tema tabú d’aquest tipus de literatura: l’amor. Duggu Van, el no-mort del relat de Cortázar, s’enamora perdudament de Lady Vana –“Que los vampiros se enamoren es cosa que en la leyenda permanece oculta”, escriu Cortázar-, a la qual deixa encinta. A partir de llavors, Lady Vana comença a estar cada dia més i més blanca, i repeteix sempre: “Es como su padre, como su padre”. Sense que ningú –excepte ella, que sap la naturalesa del seu pare- ho entengui, Lady Vana comença a patir un suplici mortal: el fill que du a les entranyes, el petit vampir, l’està dessagnant amb la més refinada de les crueltats.
El vampir –no només el d’Stoker, sinó des del mal dissimulat vampir gay del Nosferatu(1922) de Morneau fins al seductor Dràcula (1992) de Coppola- és sempre un subjecte elegant que es mou en el terreny de l’amor eròtic. El vampir no viola les seves víctimes, sinó que les sedueix, i elles, subjugades pel seu magnetisme, es deixen seduir. Llavors, amb els seus canins fàl·lics, el vampir penetra les seves víctimes i s’estableix una fàcil analogia entre la ferida al coll i el seu desflorament sexual, la pèrdua de la virginitat, acompanyats ambdós per la presència de la sang. Després de la penetració, els dos amants cauen en un estat postorgàsmic, però recuperades les forces la víctima desitjarà ésser posseïda de nou pel seu amant.
La història de Dràcula és una altra versió de l’eterna història de la lluita entre el Bé i el Mal. El comte Dràcula –Vlad Tepes III (†1462), dit l’empalador, el ferotge comte romanès en què presumiblement es va inspirar Stoker per confeccionar el seu príncep de les tenebres- és un seductor, un llibertí, un polígam. Dràcula representa tots els anhels reprimits en el subconscient humà. La seva vida és una vida de pecat i maldat, no obstant això, ell és el veritable heroi de la novel·la. Lluny de realitzar una condemna de les seves actituds morals, l’autor el retrata amb exquisidesa i distinció. Dràcula és un noble condemnat a una vida eterna de patiment i solitud. És una ànima maleïda i condemnada a no morir –pel fet de ser només ànima no es reflecteix als miralls, i pel fet d’ésser maleïda no pot suportar la visió dels crucifixos. Tan sols pel fet d’haver-se d’enfrontar a una tragèdia tan enorme, aquest monstre ja és digne de la nostra admiració. I del nostre perdó. Deia Herman Hesse en El llop estepari (1985): “La lluita contra la mort és sempre una cosa bella, noble, digna i sublim”.
Només al final, Stoker el sacrificarà “en aras de la moral vigente y muy a pesar suyo”, en paraules de Francesc Ll. Cardona. De fet, el propi Stoker compartia bona part de l’ambivalència del seu personatge: si durant el dia duia una vida perfectament normal, per la nit recorria els barris més decrèpits de Londres buscant en els braços d’altres dones l’afecte que no trobava en els de la seva. Així va contraure la sífilis, que el va dur a la mort. Podem llegir el relat de la vida del comte Dràcula, doncs, com la pròpia lluita interior que segurament es dirimia en el si del seu creador; i el final, com una concessió literària a la moral de l’època. “El vampir no pot ser sinó vampir” escriuCharles Nodier.
– 
Publicat originalment a la revista Mira’m el maig i juny de 2006 a la secció Històries del guardià de la cripta.
http://danielgenis.com/elbiblionauta/dracula/
Dijous 19 de juny, a les 19:00 hores,
a la llibreria Altaïr, Espai Fòrum 

 



Presentació del llibre del biòleg i naturalista Martí Boada, publicat per Editorial Laertes, a càrrec del mateix autor.

Amb independència del reconeixement que mereix la seva trajectòria, avalada pel premi Global 500 de les Nacions Unides i el Premi Nacional Medi Ambient, en Martí Boada posseeix la virtut de contagiar els seus coneixements als qui l’escolten, amb senzillesa i entusiasme.

En aquesta obra, la mirada del científic es suma a la bellesa hivernal de la fauna i la flora del Montseny, recolzant-se en els diaris de camp que elabora des de 1979.

Hi descriu amb precisió la seva trobada amb una natura complexa, dinàmica i constantment canviant, la seva relació amb la gent de la zona i el fer de les seves activitats quotidianes.