Eren altres temps, eren altres mons i eren únics. Ana Briongos té la sort d'haver-los conegut, d'haver-los disfrutat i de poder explicar-nos-els en uns llibres lluminosos i plens d'humanitat que retraten l'Iran i l'Afganistan de fa mig segle. L'aventurera barcelonina té una biografia que juga a la lliga de les grans dames de la literatura de viatges com ara Gertrude Bell (l'exploradora britànica amiga de Lawrence d'Aràbia) o Ella Maillart (la ginebrina que voltava per l'Àsia Central a principis del segle XX com si fos casa seva). Per a Briongos, l'Afganistan va ser “un amor a primera vista” però no hi ha tornat més. En canvi, va sovint a l'Iran, hi té amics i és experta en el món islàmic. Aquí ens analitza l'acord nuclear entre Teheran i les sis potències internacionals: els EUA, Rússia, França, el Regne Unit, la Xina i Alemanya.
Era el millor dels acords possibles, com ha dit Kerry, el cap de la diplomàcia nord-americana?
Els negociadors de les dues bandes eren molt vàlids i tenien voluntat d'entesa, han fet puntes de coixí i han assolit un acord que semblava impossible que, per als iranians del carrer, els representa una gran esperança.
Fins i tot van sortir al moment al carrer a celebrar-ho!
Ells s'il·lusionen molt ràpid i de seguida surten al carrer. Ja ho van fer quan Hassan Rouhani va guanyar les eleccions presidencials i també ara, en saber que hi havia acord sobre el programa atòmic.
L'aixecament de les sancions econòmiques és la clau de tot?
L'Iran viurà millor si s'aixeca l'embargament. The Economist diu que, sense les sancions, l'Iran passarà de créixer un 2% a fer-ho més d'un 5% la resta de la dècada. És un canvi brutal. Ara, no sé si els iranians ho notaran aviat o encara trigaran a percebre-ho, però és important.
Què li comenten els seus amics iranians?
Tothom està preparat per llançar-se al comerç i els països estrangers també esperen fer-hi negoci. No estem parlant només dels 100.000 milions de dòlars iranians que estan bloquejats en comptes a l'exterior!
Com han afectat les sancions?
Cap banc treballava amb l'Iran i si algú enviava el fill a estudiar a fora, no podia enviar-li diners. Per sort, hi ha iranians a l'estranger, en general benestants, i entre ells s'ajuden. Aquí, jo en coneixia i els van tancar els comptes tot i tenir permís de residència. S'ha filat molt prim per fer efectives les sancions.
No és curiós que l'acord arribi de la mà del president iranià, una figura amb poder limitat?
Qui talla el bacallà és el guia de la revolució, l'aiatol·là Ali Khamenei, que dóna el vistiplau a les lleis, declara la guerra i la pau perquè és el cap de l'exèrcit i també del poder judicial. Tot i ser molt tradicional, és intel·ligent, i va veure que la confrontació iniciada pel president anterior, Mahmud Ahmadinejad, no anava enlloc. Va entendre que les sancions eren doloroses, que no venien ni el petroli i que calia un canvi que arriba amb Rouhani, a qui Khamenei dóna suport, encara que en els seus discursos hagi de fer el paper de guardià de les essències.
Com aterra l'Iran en l'òrbita internacional després d'haver-ne estat aïllat durant dècades?
És un país destacat de la zona, amb 80 milions d'habitants, que durant aquests anys s'ha modernitzat. Té un bon sistema educatiu, tothom està alfabetitzat, les universitats funcionen, les carreteres són modernes, el sistema d'autobusos està bé...
El canvi pot portar creixement econòmic però no direm que surti de l'edat mitjana. Cal entendre, però, que
l'acord nuclear també arriba ara perquè la situació política regional és molt complicada i interessa que l'Iran faci el seu paper. Abans Teheran era el diable i ara ja no ho és perquè pot ser útil per evitar l'expansió d'Estat Islàmic.
Aquest nou rol de l'Iran, de confessió xiïta, no qüestiona el lideratge d'un aliat dels EUA com és l'Aràbia Saudita (sunnita)?
Riad ha jugat un paper a dues bandes molt lleig i ja era hora que canviessin les coses. Ha enredat la troca amb molts diners a tot el món musulmà: el Pakistan, l'Índia, Egipte...
Qui també està molt empipat és Israel, que veu l'Iran tan perillós com Estat Islàmic.
Sí, els israelians estan molt enfadats, però els iranians, com a poble, mai han estat antijueus tot i que la retòrica oficial sí ho ha estat perquè tocava, però Teheran pot canviar el discurs.
Com analitza els esforçosde Washington per segellar aquest pacte amb l'Iran?
Obama desitjava deixar un llegat polític destacat després d'estar gairebé vuit anys a la Casa Blanca i cal reconèixer que, en aquest final de segon mandat, ha fet un gran paper.
Obama, però, ha endarrerit la retirada de les tropes dels Estats Units de l'Afganistan. Aquest continua sent un lloc ingovernable?
És un país molt difícil, amb una història complicadíssima. Un país artificial, creat pels imperis, mai colonitzat, però sempre intervingut, que sols ha tingut una etapa llarga d'estabilitat, que és quan jo hi vaig viure, durant el regnat del darrer rei, Mohammad Zahir Shah. Aleshores era un país extraordinari, semblava que vivíem dins d'un pessebre. Molt poc poblat i amb una estructura tribal organitzada, que funcionava perquè es mantenia una relació de forces estricte. A l'Afganistan tradicionalment han manat els paixtus, però ara també volen fer-ho els tadjiks.
Què en pensa, del president afganès, el paixtu Aixraf Ghani?
És una persona culta que fa el que pot. L'interessant és que la primera dama, Rula Ghani, ha aparegut en públic, amb el president i sola fent declaracions.
Vostè arriba a l'Afganistan el 1969 com explica a ‘Un invierno en Kandahar'. La va sorprendre que tothom anés armat?
Els afganesos sempre han anat armats. Quan passejava pels basars, hi havia cistells plens de pistoles. L'únic que sabien d'Espanya era que fabricava l'Astra!
Sent una dona, com podia moure's amb total llibertat?
Perquè era el tercer sexe. No era afganesa i podia ser amb els homes i amb les dones. Era una privilegiada, sobretot perquè anava sola. Jo vivia amb paixtus i la seva llei no escrita diu que han de protegir qui hagin acollit sota el seu sostre. Això em permetia anar a qualsevol lloc.
Les elits que vostè va conèixer ara viuen fora del país.
La família amb què vivia pertanyia a la família reial i, en arribar els soviètics, els van empresonar. El xa de Pèrsia va salvar les dones i els nens, a qui es va endur a Teheran. Els tenia en un hotel, però en arribar la Revolució van haver de fugir a Europa com a refugiats. El cap de família va acabar escombrant una escola alemanya, on deia que per primer cop a la vida no tenia por que el matessin.
La diàspora hauria de tornar?
No, perquè aquell país ja no existeix i han fet una nova vida: els fills treballen i els néts estudien. No tenen cap odi per la vida perduda, són musulmans que no volen fer cap gihad perquè el gihad el fan cada dia com a ciutadans del país d'acollida.
Què n'enyora, de l'Afganistan?
L'Afganistan va ser un amor a primera vista, com un conte de fades, però és una història acabada. No sé si hi tornaré. Amb l'Iran hi mantinc relació fa 50 anys i hi tinc molts amics.
