Gargantua i Pantagruel, espectacular novetat a la col·lecció Arcà!!

El conjunt format per Gargantua i Pantagruel és una de les obres capitals de la literatura universal i un dels cims de la comicitat, l’eina que empra Rabelais no tan sols per satiritzar la rutina mental i la hipocresia moral sinó també i sobretot per dur a terme l’acte revolucionari de situar en el centre del món l’ésser humà, no pas idealitzat sinó dignificat en la seva realitat física. A través de les aventures de Gargantua i Pantagruel, Rabelais atorga una visibilitat literalment gegantina a les funcions gàstriques, glandulars i excrementals; enalteix els “baixos instints”, el sadollament, la secreció i excreció dels fluids corporals; construeix la narració sobre gegantades, grolleries i acudits obscens i blasfems de taverna i de bordell, i tot això ho transmuta en una meravellosa obra mestra literària que dóna forma al somni dels alquimistes: l’assoliment de la identitat de contraris, la unió dels extrems oposats, la síntesi d’allò que és “alt” i allò

que és “baix”.

Aquesta edició va a càrrec del narrador i assagista Emili Olcina,

François Rabelais va néixer, probablement el 1483, a Chinon, i els poblets del Chinonais més propers de la seva mansió familiar de La Devinière són l’escenari de les peripècies de la «guerra Picrocolina», un dels assoliments còmics més importants d’una obra literària que és, entre moltes altres coses, la primera gran paròdia de les novel·les de cavalleria. Quan va morir, a París, el 1553, Rabelais havia conegut l’apogeu del Renaixement, les renovacions del pensament que tenen com a emblema el trasbals planetari de la revolució copernicana, les commocions de la Reforma protestant, i, a França, les lluites d’una monarquia modernitzadora aliada amb el poble contra la resistència feudal de l’aristocràcia.

Va ser, doncs, en un clima de radical renovació social, política i moral que Rabelais va ser sacerdot i frare, però casat i pare de família, va exercir la medicina i va fer política com a secretari del cardenal Du Bellay. Amic i admirador d’Erasme i Thomas More, va ser sobretot un pensador i propagandista de l’humanisme renaixentista, i és en aquesta condició que va emprar una fenomenal capacitat humorística per connectar amb el públic i satiritzar l’immobilisme intel·lectual i polític, la pobresa moral, la intolerància i el fanatisme.

LLEGIU-NE L'AVANÇAMENT EDITORIAL A VILAWEB LLETRES!