Julià Guillamon. Cultura/s, La Vanguardia, 20 de juny 2012
La col•lecció Embat de narrativa de l'editorial Laertes gira entorn de l'obra singular d'Emili Olcina (Barcelona, 1945). De set volums que s'han publicat, quatre són de l'autor de Stiptease per a invidents. D'ençà de La deessa nua (2002), la seva darrera novel•la, que desmunta i interpreta el gènere policíac, a la manera, posem, d'un Robert Coover, no havia editat res més.
Deu anys després d'aquella novel•la arriba aquest recull de contes, curtet, amb un format petit i una coberta senzilla, amb una imatge que no s'assembla gens a les dels llibres de les grans editorials: una silueta negra d'una noia escamarlada amb una estrella taronja que li tapa el sexe i dues estrelles més, negres, una a cada pit.
I vet aquí que aquest volumet, d'una col•lecció intermitent, d'un autor ignorat pels grans segells editorials, és el millor llibre de contes que s'ha publicat en català aquesta temporada.
Olcina és un apassionat de la literatura de gènere. Si no vaig errat, va estar vinculat a aquella editorial que es deia Fontamara, que a començaments dels vuitanta publicava llibres polítics i clàssics de la narrativa fantàstica. I posteriorment ha estat una peça clau de Laertes que, a la col•lecció L'Arcà ha editat en català les aventures de Sherlock Holmes, els dràcules, els Montague Rodhes James i els sakis. Sovint amb pròlegs excel•lents d'Emili Olcina, que ha preparat l'edició d'una antologia de la literatura fantàstica catalana, una altra de narrativa de vampirs i ha publicat a Laertes un llibre sobre el cine porno: No cruces las piernas (1997).
A Striptease per a invidents i altres narracions Olcina va a les fonts de la narrativa moderna i en reelabora els temes amb una traça i una intel•ligència que no es porten. Hi ha contes kafkians, amb personatges que parlamenten seguint una lògica molt seva; i contes d'humor negre, on els petits problemes de la vida diària es resolen a canonades; hi ha contes filosòfics que parlen de la llibertat o del dret, a partir d'un home que es ven com a esclau i de l'hereu d'una gran fortuna, que s'inicia en el culte del Vedell d'Or. Microcontes provocadors. I un parell d'històries d'ultratomba, extraordinàries. «Darrera nit» és un conte a l'estil de Berenice de Poe, o de Vera de Villiers de l'Isle Adam, actualitzat amb un argument molt ben trobat La dona és morta, la vetllen a casa. Tota la gent que ha vingut a donar el condol ja és fora. El marit surt a fer una copa amb el cunyat, per esbargir-se. Sempre que sortia amb els amics, la dona l'esperava desvetllada i per assegurar-se que no havia estat amb una altra dona, cardaven. L'home torna disposat a repetir per última vegada el ritual. Ja no explico res més. «Un cos subtil» és un altre conte magnífic d'un to ben diferent L'home abandona el cos i des d'un racó de l'habitació de l'hospital veu el que passa al món dels vius: estirat al llit, inert, al seu costat, la vídua demana al metge i a les infermeres que continuin reanimant-lo. Aleshores apareixen els cossos subtils de persones conegudes que el venen a rebre. Van nus. L'home està content de retrobar la primera novia i una cosina naturista que va morir jove i que en l'estat subtil s'hi troba d'allò més bé. Hi ha un pont, i a l'altre costat els cossos subtils l'esperen. L'home se sent feliç i lleuger. Aleshores, la infermera aquella tan bufona li acosta la cara per fer-li el boca a boca. Ja no explico res més.
Fugint del tòpic
Els contes d'Emili Olcina tenen sempre un argument que es pot explicar i que mai no es tòpic. El detall quotidià que fa servir per introduir la necrofília, per exemple, dóna la volta al tema clàssic i el fa interessant Em recorda aquelles adaptacions de contes fantàstics de les pel•lícules d'episodis dels seixanta, amb el Toby Dammit de Fellini al capdavant. De vegades els protagonistes semblen figures de la mitologia clàssica: dos germans bessons, enganxats per l'esquena, atletes fabulosos i músics de mèrit, que es barallen per una noia que toca el violoncel al mateix quartet de corda (i se l'acaben jugant, segurs de no guanyar ni perdre mai). D'altres vegades és la religió (una religió comercial, més o menys ente¬lada de misteris, que exigeix sacrificis humans). Olcina domina el procediment pel qual una història per ser explicada pot contenir un petit assaig sobre el llenguatge («Striptease per a invidents») o sobre la naturalesa humana dominada per l'egoisme i la concupiscència («Precisament avui», «Un home amb gruix humà»). Salut, Olcina. Per molts anys, Laertes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario