Bé, ja tenim en format comprensible a l'ull humà la ressenya que l'escriptor Rafa Gomar escriu sobre el primer llibre d'aquest escriptor anomenat Francesc Bononad. Moltes gràcies, tant a en Francesc com a en Rafa.
Empremtes en la neu és el primer llibre que publica aquest autor valencià, i està compost per una sèrie de relats que s’alternen amb les fotografies d’Isa Cogollos i Mireia Peris en un intent de comunicació entre la fotografia i la literatura o, com diu el mateix autor, “un intent de maridatge entre la paraula escrita i la imatge”.
No debades, l’admirat Julio Cortázar ja hi va establir belles relacions en aquell cèlebre article sobre la teoria del conte publicat en La casilla de los Morelli, escriptor que el mateix Francesc Bononad cita també després de comparar aquestes dues disciplines artístiques. “El fotògraf literat busseja fins que el seu ull es torna ull de peix o de perla, ull entelat i quasi blanc, lent boirosa que el verb haurà de dissipar.”
Afegits als relats, l’autor confegeix una mena de pròleg que comença en l’apartat “Ulls que miren” amb un poema d’Enric Sòria, i continua amb “1. Ulls que parlen”, “2. Ulls que escolten”, “3. Ulls que toquen”, i un epíleg en forma de dietari: “4. Ulls en blanc”, on expressa, entre altres, les seues opinions al voltant de la creació literària, del silenci o la pàgina en blanc on “cal estampar-hi el peu”, i on rau “el sentit, la bellesa, la veritable separació i moviment”. El llibre, a més dels marges amples i la pàgina final en blanc, per allò de tancar el cercle, acaba en una estrofa d’un altre poema d’Enric Sòria.
Francesc Bononad escriu amb un llenguatge àgil, ric i versàtil, carregat de referències culturals i filosòfiques, on també hi cap el joc de paraules i conceptes, com ara “Microtrilogia Ent-“ o el “Díptic exterior”; unes narracions curtes de forma i temàtica molt variada, impregnades d’un sentit de l’humor constant, negre de vegades, sorneguer d’altres, que s’estira fins el sarcasme, el cinisme o el surrealisme. (Per cert, ni ara ni ací és el moment, però seria interessant establir la línia de connexió d’aquesta avantguarda a Tavernes de la Valldigna. Josep Enric Grau, Joan Vicent Clar, la revista Tac Carbònica, el grup musical Amanida Peiot, Francesc Bononad…)
Havent esmentat la forma i amb la intenció d’aportar un element crític constructiu, hauria de dir que al meu parer hi ha un excés de preocupació per l’estructura formal del llibre i les narracions, algunes massa esquemàtiques i amb falta d’una major consistència argumental i narrativa. De vegades, fa la impressió que la concepció del llibre és més un exercici personal de l’autor que no un exercici literari per al lector, alguna cosa així com si la premeditació formal i l’exposició de les eines literàries de què disposa predominés sobre tot allò estrictament literari.
Personalment, però, per damunt d’aquest petit “defecte”, que atribuesc a ser un primer llibre, el que més m’interessa és el que fa entreveure, les expectatives que crea com a narrador, les possibilitats que intuesc darrere del món que hi mostra, la imatge i la complexitat de la realitat que retrata, el seu esforç per aprehendre-la literàriament.
Darrere dels relats d’Empremtes en la neu hi ha un autor que demostra de manera fefaent la seua intel·ligència personal i narrativa, la seua formació i una gran capacitat reflexiva. Bononad és un escriptor que té coses a dir i, el que és més important encara, un autor que té una perspectiva de la realitat distinta. Hi resulta força significatiu el punt de vista narratiu en “Essència de Manhattan”, o en “La vida o el rectangle de les Bermudes” o en “Utopia d’Avracatal”. Això —que ja és moltíssim— és el que més em mou a creure en els valors d’aquest autor i aquests relats; això i la proposta vers el lector, el qual es veu obligat a llegir atentament, a tenir amples marges per a definir límits i fondàries i, a més a més, guardar-se una última pàgina en blanc per a tornar a començar, per a seguir la línia de la seua imaginació.
Empremtes en la neu és el llibre atrevit i suggeridor d’un escriptor que haurem de mirar amb ulls de futur ateses les expectatives que genera. Bevingut al club!
Rafa Gomar (Caràcters, núm. 43. Abril 2008. Pàgs. 22-23)
1 comentario:
Paraules i imatges. Un llibre molt recomanable. Felicitats!
Publicar un comentario