Com no podia ser d'altra manera, agraïm les atencions de Llibròfags amb nosaltres. Gràcies!!
Empremtes en la neu, el debut al món dels relats del jove Francesc Bononad, agrupa una trentena d’oftalmocontes, un gènere literari que podríem definir com contes amb imatge o bé fotografies il·lustrades, però que amaga narracions i viatges entre aquest dos universos cognitius.
Les fotografies de les dues col·laboradores (Isa Cogollos i Mireia Peris) poden ser la finestra a la que Bononad s’aboca, la metàfora visual final del relat o bé un viatge paral·lel de poètiques agermanades.
Els prop de trenta relats publicats per Laertes basteixen un corpus curt però intens de l’imaginari bononadià, i les empremtes que poblen les pàgines ajuden a copsar amb aquesta primera aproximació l’univers present i les enormes potencialitats del narrador de la Valldigna. La facilitat amb què Bononad composa ficcions d’alt voltatge, aparents instantànies de costumisme contemporani, plenes de segones lectures i càrregues de profunditat, és el que més sorprèn d’aquest recull, declaració d’intencions i alhora carta de presentació d’un més que possible nou talent al món del conte català.
Del recull només deceben el pròleg i l’epíleg per un excés indigerible de pedanteria academicista, l’eufòria del primer llibre en versió “sóc déu i vinc a salvar-vos”. Per sort el Zaratrustra en qüestió abandona el superhumanisme i aprofita les pàgines del recull per sorprendre’ns tocant fusta, i en la vintena llarga d’empremtes del recull Bononad aconsegueix fer una exhibició d’escriptura, oblidant la pretensió inicial de redimir-nos. A alguns textos sobre el futbol ben interessants -sí, Bononad aconsegueix desfer l’oximorón-, s’hi sumen articles que podrien ser posts, així com cartes -a un germà malalt, a València capital- i d’altres empremtes de difícil classificació.
La desigual extensió dels relats, alguns senzilles demostracions de prosa poètica il·lustrant fotomuntatges i d’altres molt més elaborats i complexos provoca una lectura amb alts i baixos, i, posats a buscar-hi pegues, la limitada extensió del recull (107 pàgines comptant-hi la part sagrada) no permeten que, acabada la lectura, ens podem veure en cor de fer un veredicte amb cara i ulls dels atributs literaris de Bononad. La seva ploma despunta i flaireja una innegable qualitat, però caldrà seguir-ne els posteriors treballs per acabar d’albirar els límits i confirmar-ne les sospites.
De moment aquestes Empremtes en la neu formen un corpus desigual però engrescador que, de ben segur, perdurarà passat el desglaç i la primavera.
Les fotografies de les dues col·laboradores (Isa Cogollos i Mireia Peris) poden ser la finestra a la que Bononad s’aboca, la metàfora visual final del relat o bé un viatge paral·lel de poètiques agermanades.
Els prop de trenta relats publicats per Laertes basteixen un corpus curt però intens de l’imaginari bononadià, i les empremtes que poblen les pàgines ajuden a copsar amb aquesta primera aproximació l’univers present i les enormes potencialitats del narrador de la Valldigna. La facilitat amb què Bononad composa ficcions d’alt voltatge, aparents instantànies de costumisme contemporani, plenes de segones lectures i càrregues de profunditat, és el que més sorprèn d’aquest recull, declaració d’intencions i alhora carta de presentació d’un més que possible nou talent al món del conte català.
Del recull només deceben el pròleg i l’epíleg per un excés indigerible de pedanteria academicista, l’eufòria del primer llibre en versió “sóc déu i vinc a salvar-vos”. Per sort el Zaratrustra en qüestió abandona el superhumanisme i aprofita les pàgines del recull per sorprendre’ns tocant fusta, i en la vintena llarga d’empremtes del recull Bononad aconsegueix fer una exhibició d’escriptura, oblidant la pretensió inicial de redimir-nos. A alguns textos sobre el futbol ben interessants -sí, Bononad aconsegueix desfer l’oximorón-, s’hi sumen articles que podrien ser posts, així com cartes -a un germà malalt, a València capital- i d’altres empremtes de difícil classificació.
La desigual extensió dels relats, alguns senzilles demostracions de prosa poètica il·lustrant fotomuntatges i d’altres molt més elaborats i complexos provoca una lectura amb alts i baixos, i, posats a buscar-hi pegues, la limitada extensió del recull (107 pàgines comptant-hi la part sagrada) no permeten que, acabada la lectura, ens podem veure en cor de fer un veredicte amb cara i ulls dels atributs literaris de Bononad. La seva ploma despunta i flaireja una innegable qualitat, però caldrà seguir-ne els posteriors treballs per acabar d’albirar els límits i confirmar-ne les sospites.
De moment aquestes Empremtes en la neu formen un corpus desigual però engrescador que, de ben segur, perdurarà passat el desglaç i la primavera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario