El dijous que presentàvem Gargantua i Pantagruel a l'Horiginal (aviat penjarem fotos i vídeos) vàrem llegir un senyor article a doble pàgina publicat al suplement cultural de l'Avui dedicat a Lovecraft i a la nostra antologia La crida de Cthulhu. va ser una agradable sorpresa, que volem compartir amb vosaltres.
AMB LOVECRAFT, EN UN SOMNI
Laertes publica La crida de Cthulhu i altres narracions
Pere Guixà
Cap als anys 50, quan escrivien al setmanari Destino, Néstor Luján i Joan Perucho viatjaven sovint a França. Eren viatges de recerca gastronòmica i literària. En una d’aquestes escapades, Perucho va descobrir un llibre que es deia La couleur tombée du ciel, d’un desconegut escriptor nord-americà de nom curiós: Lovecraft. Perucho, que va quedar molt impressionat amb aquell llibre de relats, va ser qui va fer conèixer a casa nostra aquest escriptor, sobretot a partir que publiqués, el 1956, la plaquette amb el conte Amb la tècnica de Lovecraft. Avui H.P. Lovecraft (1890-1937) és prou conegut, però aleshores aquella referència en el primer conte que escrivia Perucho semblava una invenció, deslligada de la identitat d’un escriptor real, i suposo que així es devia llegir aquell conte.
Va caldre esperar tres dècades perquè apareguessin les primeres traduccions de Lovecraft al català: A les muntanyes de la follia, L’ombra sobre Innsmouth, L’horror de Dunwich i El cas de Charles Dexter Ward. Són contes o nouvelles que pertanyen a l’últim període de l’autor de Providence, aquell que va del 1927 al 1937. La compilació de relats que Laertes acaba de publicar és la més exacta, fins i tot més generosa, que es podia fer, sobretot tenint en compte que fa vint anys que no se’n traduïa res i calia urgentment un nou lliurament. Per què s’ha produït aquest buit? Difícil saber-ho, més encara si pensem que, a banda de les nombroses traduccions en castellà, potser aquelles primeres versions estaven induïdes per un altre llibre que semblava una extravagància deliciosa: l’antologia Lovecraft, Lovecraft (1981), del col·lectiu Ofèlia Dracs. Sigui com sigui, en aquests vint anys han succeït dues coses. D’una banda, Lovecraft ja no només apareix plenament inserit dins la gran tradició del gènere fantàstic, sinó que ha rebut un interès acadèmic més ampli i generalista, després que alguns grans canonistes haguessin negligit l’autor. D’altra banda, Lovecraft ha trobat els fanàtics per a qui escrivia però que no van seguir-lo en vida. Jugadors de rol, aficionats als videojocs i lectors de còmic.
Lovecraft tenia un principi de realitat vague. Sexe, diners, família, gastronomia, oci, ritus socials... tot això li importava poc, o fins i tot ho repudiava –viatjar encara li agradava una mica, sobretot als últims anys, malgrat que no tenia ni cinc–, però no era el misantrop que alguns biògrafs han volgut veure. Si fos així, la seva obra ja s’hauria oblidat. Els seus nombrosos amics, allò que se n’ha dit El Cercle Lovecraft, van divulgar la seva obra i van bastir un pont entre els seus nous seguidors de la cultura audiovisual i els lectors que va tenir a Weird tales (Lovecraft només va publicar un llibre en vida), la revista pulp de literatura fantàstica més important dels EUA als anys 20 i 30 i de la qual era un dels col·laboradors destacats. Però hi ha un lector de Lovecraft que hi veu una aportació nova dins la literatura fantàstica i alhora fascinat per l’estil (un estil d’atmosferes, més d’intensitat i foguerada que equilibrat).
De fet, una simple lectura dels moments climàtics, autènticament extraordinaris, dels seus contes ja relativitza qualsevol consideració sobre què és l’estil en literatura. Aquí el bon lector de Lovecraft, apassionat pel món que va bastir el de Providence, gairebé es torna fanàtic, si bé sap aturar el seu entusiasme i acaba veient defectes de construcció, èmfasis innecessaris i, fora d’això, l’aparatositat i la lletjor a què certa massificació cultural pot conduir un univers d’autor. S’ha insistit molt que el seu gust per suscitar por en el lector venia de la por de l’altre, i d’aquí el seu racisme arianista (molt estudiat pels seus biògrafs, sobretot L. Sprague de Camp). És evident, en tot cas, que la seva literatura hauria guanyat en quotidianitat i humanitat si Lovecraft no hagués viscut sempre tan isolat, amb idees d’un reaccionarisme indigerible (si bé no pas inhabituals en el seu context històric i social). Lovecraft fa bona la idea que el gènere fantàstic és molt sovint cultivat per autors políticament conservadors; i és que un senyor, segons deia, no hauria mai d’empastifar-se les mans escrivint sobre la realitat.
Dèiem que l’antologia La crida de Cthulhu i altres narracions, a càrrec de l’especialista en literatura fantàstica Emili Olcina, que també en firma la traducció, és la millor que es podia fer. És ben bé així, ja que d’una banda fa un recorregut temporal per l’obra de l’autor (tot i que encertadament bandeja els primers contes), i de l’altra escull alguns dels grans contes de Lovecraft, com ara El color que va caure del cel, La crida de Cthuhu, L’estrany, La pintura a la casa, La música d’Erich Zann, L’habitant de les tenebres... Lovecraft, en la seva ingent correspondència, deia que en la seva obra hi reconeixia els contes Poe (contes de malsons gòtics o macabres) i els contes Dunsany (plens de somnis, d’arqueologia i exòtics), però que no hi havia manera de trobar els contes Lovecraft. Ara sabem que aquests contes va escriure’ls al final de la seva vida. Sovint s’ha dit que la literatura fantàstica és un gènere històric que acaba quan la ciència s’eixampla i fa impossible la credulitat del lector i, en conseqüència, s’esfondren tots els efectes d’horror, terror, angoixa... Lovecraft posa una nova baula en la creació de contes fantàstics, i especialment ho fa en el dels mites de Cthulhu (els quals, val a dir, els seus epígons van deixatar en voler reconstruir nissagues de déus a l’estil Tolkien).
Ateu i materialista, Lovecraft era un apassionat de la ciència i els seus últims descobriments, però només per trobar-hi aquelles escletxes irregulars que li permetien esquivar-la. La seva tramoia continua sent massa gòtica per considerar-lo un escriptor de ciència-ficció, però certament és dels primers a codificar aquest subgènere del fantàstic. Si el conte sobrenatural al segle XX es fa intertextual o paròdic (Perucho, Borges, Calvino), d’una banda, o quotidià i psicològic, de l’altra (Felisberto Hernández, Buzzati, Cortázar, Calders), Lovecaft hi aporta la preocupació científica per explicar l’univers i trobar-hi la malvestat d’aquest coneixement. Però, deixant de banda les taxonomies del fantàstic, pensem en Lovecraft i veiem algú que al capdavall anava, en el seu dia a dia, a l’encalç d’allò inaprehensible i torbador, d’aquell paisatge de la realitat concreta que el connectava amb la bellesa del misteri, que és allò que fa possible l’anhel perquè la vida continuï. La ciència acotava el cosmos i ell hi cercava la part encara desconeguda, aquella que ens causa incertesa, fascinació o horror. D’algú així, tot i que ens sacsegi amb la creació d’uns éssers o situacions a qui la humanitat només els importa per laminar-la, només podem considerar que cercava una transcendència millor.
A la compilació que s’acaba de publicar hi ha deu contes del més bo que va escriure. No puc estar-me de completar aquesta desena amb d’altres que n’han quedat fora, que enumero, per pur plaer: El clergue pèrfid, Els somnis a la casa de la bruixa, A través de les portes de la clau de plata, El qui xiuxiueja en la foscor i En la nit dels temps.
No hay comentarios:
Publicar un comentario