Virginia Woolf es preguntava què hauria escrit Jane Austen si, en comptes de dur una vida situada dins els límits de la domesticitat més anodina, hagués pogut desenvolupar el seu talent després de conèixer totes les cares de l’experiència humana que es poden trobar en esdeveniments tan intensos com una guerra. No ho sabrem mai. En canvi podem gaudir dels contes bèl•lics que va escriure Ambrose Bierce després de participar en la Guerra de Secessió dels Estats Units.
Potser algun lector coneix Bierce com a autor del Diccionari del diable, un tractat de cinisme que acaba resultant de tot excepte cínic. Laertes acaba de publicar Cuentos de soldados y de civiles, que recull una trentena de relats, entre realistes i fantàstics, que revelen tot de detalls humans d’un conflicte que ens sol arribar en forma de tòpics de tercera mà. Ambrose Bierce, en canvi, es basa en les seves vivències, i aconsegueix fer-nos veure el conflicte d’una manera nova –i, segurament, ajustada als fets.
El conte més impressionant del recull, Chikamauga, mostra la visió de la guerra a través dels ulls d’un infant. Es pot entendre com un precedent de La vida es bella, aquell film sobre l’Holocaust que provoca somriures i llàgrimes en la mateixa escena, un efecte semblant al que provoca el nen de Chikamauga quan, armat amb una espasa de fusta, s’enfila sobre un soldat agonitzant per jugar-hi.
No és casual que Emili Olcina, el traductor i editor de Cuentos de soldados y civiles, sigui una autoritat en matèria de literatura fantàstica, i sobretot d’humor negre (tota la vida li estaré agraït per haver-me fet descobrir la narrativa de Saki). Alguns personatges de Bierce podrien formar part d’una antologia del gènere: Parker Adderson, que fa broma poc abans de ser executat; el doctor William Mancher, que pretén curar el director del manicomi de Bloomingdale; Harker Brayton, que mor de terror davant una serp dissecada. Ambrose Bierce excel•leix sobretot en les últimes línies dels contes, on les paradoxes del destí sorprenen el lector de manera convincent. Sembla que ens vulgui dir que on s’acumula més humor negre, més somriures tristos, més malenconia encomanadissa, és en les ironies amb què ens sorprèn la realitat -en la pau o en la guerra, tant és.
Vicenç Pagès
No hay comentarios:
Publicar un comentario