L'Eulàlia Uglesias signa un interessant article al número de març de 2008, on esmenta el nostre llibre La hipótesis del cine, d'Alain Bergala. Sembla que Bergala comença a despertar interès en els mitjans de comunicació, doncs fa ben poc vam tenir notícía d'una altra ressenya, aquest cop a El País.
Cada cop que es publica un informe sobre l’ensenyament, els resultats són ben decebedors, per no dir directament depriments. El pen(últim) posa en evidència que hi ha quasi un terç dels alumnes que no entenen bé allò que llegeixen. Quan es parla de lectura hom es refereix a la literària (perdonin el pleonasme). Tanmateix, en un món on la comunicació audiovisual és cada cop més present, on la majoria d’infants creixen rodejats més d’imatges que no pas de lletres (i això, subratllem-ho de bon principi, no és a priori ni bo ni dolent), ningú no es preocupa per la incompetència per llegir les imatges, o millor, per entendre les imatges que llegim.
L’analfabetisme audiovisual més preocupant no es troba entre els infants (que sempre tenen temps a aprendre millor) sinó entre, per una part, certa intelligentsia pública i, per l’altra, entre la pròpia crítica cinematogràfica. En un país com el nostre on promocionar la cultura no ha estat mai una prioritat, considerar el cinema un art a potenciar deu sonar a acudit. Només cal recordar que el film català i en català més reconegut per la crítica internacional en tota la història, Honor de cavalleria d’Albert Serra, es va fer sense ni un duro de diner públic. Pel que fa a la crítica, llegir certes firmes resulta desassossegador. No parlo d’una qüestió d’opinions on la dissensió sempre és ben benvinguda. Sinó de l’existència d’una sèrie de gurus pels quals l’anàlisi de l’art s’acaba amb Aristòtil. Entre la crítica literària seria inconcebible menystenir James Joyce perquè “no s’entén”. En crítica d’art xocaria que algú afirmés que Picasso no és bon pintor perquè els seus quadres no reprodueixen exactament la realitat. Cap diari enviaria a cobrir el Sònar una persona que no concep que es pugui fer música sense guitarra, baix i bateria. Però a la crítica de cinema sí que sembla d’allò més normal que existeixin periodistes que es carreguin pel·lícules perquè s’escapen dels cànons clàssics de la dramatúrgia, la narrativa o la representació, és a dir, perfectes analfabets audiovisuals que no saben llegir tantíssimes obres i per això les menyspreen.
Seguint amb l’educació, quan s'incorpora el cinema a l'escola també es comet l’error de fer-ho des del seu simple vessant il·lustratiu. Una pel·lícula serveix per complementar un debat ètic, una classe d'història, la biografia d’un personatge. Fins i tot es fa servir el cinema per explicar la literatura!! (Quan no es produeixen altres disfuncions com ensenyar música a través de la pintura, per exemple). Fa poc Laertes va traduir al castellà La hipótesis del cine: pequeño tratatado sobre la transmisión del cine en la escuela y fuera de ella del crític francès Alain Bergala, una de les poques persones que s’ha preocupat a reflexionar sobre la pedagogia del cinema i fins i tot ha creat, literalment i metafòrica, escola al respecte. Seguint les seves propostes, a Catalunya Núria Aidelman i Laia Collet desenvolupen des de fa tres anys “Cinema en curs”, un projecte que organitza tallers de cinema en centres d’ensenyament públic on es complementen teoria i pràctica. Un primer i significatiu pas per combatre l’analfabetisme audiovisual.
No hay comentarios:
Publicar un comentario